dimarts, 3 de juny de 2014

l´URGELL



Comarca feta de retalls i subcomarques, a la qual anomenem "Urgell" compleix una funció peculiar dintre les Terres de Ponent:  Agrupar unes zones intermèdies del territori i facilitar uns contactes humans.   La nostra comarca - per a uns, discutida; per a uns altres, indiscutible - serveix de transició entre les terres de perfil trencat del centre de la Depressió Central, i les baixes, planes i monòtones de l´oest d´aquesta; i és també una de les zones de pas ideal que comuniquen les terres elevades del Pre-Pirineu amb les comarques tarragonines.

A mig camí entre l´altiplà de la Segarra i la Plana urgellenca, entre el Mig Segre i les rutes prelitorals, els nostres pobles i viles tenen una personalitat, una forma i un referent humà que deu molt a les respectives àrees veïnes. 

La Ribera del Sió, mutilada en tres comarques, és segarrenca en un extrem i balaguerina en l´altre, i per Agramunt s´obre al nord; els encontorns de Tàrrega i Verdú recorden molt la Segarra central, amb permís dels nostres capitalins; de Vilagrassa i Tornabous enllà, entrem en el regne del Gran Urgell, la plana obsessiva, abans una estepa, avui un miracle de fruiters i conreus regats; i, al sud del binomi Tàrrega-Verdú, la vall del Corb, aquesta subcomarca aspra, impressionant, bellíssima, de regust segarrenc i conquès alhora, amb la seva pedra característica i unes vistes que atrapen l´esperit.    

Amb pocs quilòmetres de distància, quatre àrees geogràfiques i humanes es donen la mà, es fusionen, conviuen, s´enriqueixen, s´enfronten.   A aquesta comarca de contacta li han dit "Urgell", però també li haurien pogut dir de moltes altres maneres.   No resulta fàcil trobar un nom que pugui sintetitzar la seva varietat.


Els rius - Sió, Ondara, Corb -, esglaonen amb les seves valls el territori nostrat, i concentren a les seves vores moltes de les poblacions.   Rius petits, migrats, irregulars, però fonamentals per als avantpassats.   Hom va buscar amb afany els seus regs per assegurar unes produccions mínimes en una terra de clima secaner, on molt sovint les collites surten esguerrades, o literalment es perden.

És ben cert, però, que durant els últims cent anys, el panorama agrari de la nostra zona ha canviat molt, i més que canviarà en el futur.   Ara molts pagesos no depenen del cereal, l´agricultura s´ha comercialitzat i tecnificat, no es viu de la terra com abans.  Però antigament, una o dues males collites significaven misèria per molta gent, i bona part de la societat girava al voltant dels capricis del cel.   La dependència envers el cereal i les primaveres seques atrotinaven els nostres pagesos.  Prou procuraven compensar el panorama amb una mica de vinya, algunes oliveres, horts i ramats, però el cereal continuava essent primordial.   El símbol d´unes terres.
Gent dura, els antics pagesos d´aquí.  Treballaven en males condicions i damunt una terra gasiva.  Un grapat de malalties habituals, i d´epidèmies periòdiques els mataven regularment.  Quan hi havia guerra, els exèrcits sempre passaven per la zona, i ho arrasaven tot.  Bandolers, lladres i grups armats organitzats molestaven la comarca en altres ocasions.  I sempre hi havia els cicles agraris dolents, que reapareixien inevitablement.  La reacció de la nostra gent a tot això va ser a base de sacrifici i treball, tenacitat i coratge.   Resistència a tota mena de dificultats, confiança en l´arribada de temps millors.  Caràcter sofert.

Però molts pagaven amb la seva vida aquesta obsessió de superar el que fos, i tirar Endavant.  Els índexs de mortalitat ho proven.  La gent dels territoris veïns, i sovint també de llunyans, venia a ocupar els buits que aquella mortalitat deixava, en un reflux humà de segles que, sincerament, impressiona.  Ara: els nouvinguts, urgellencs d´adopció, imprescindibles equilibradors, també acabaven essent víctimes de la duresa d´aquestes terres.  I, així, la nostra població oscil·lava i no acabava de fer mai el salt.  La demografia fluctuant ha estat un dels trets típics de la comarca.

Durant centúries, en els temps antics i alto-medievals, aquesta va ésser una terra de nuclis minúsculs i mal coneguts.
Despès d´allunyar els musulmans “als quals, però, sembla que devem més d´una cosa”, el territori es va poblar de valent al llarg dels segles XII i XIII. Es van fer esglésies i castells, arreu van sortir pobles i viles mitjanes, es van desermar terres, tot es va repoblar.  Els nuclis rurals abundaren i les poblacions més grans van prosperar.  Sembla, però, que les epidèmies i les gerres dels segles XIV-XV, van frenar aquest creixement; cosa que, òbviament, no exclou alguns aspectes brillants.

Al meu entendre, després de recuperar-se un poc, la zona es va simplement mantenir al llarg del XVI i del XVII; i ja prou que va fer resistint les sotragades d´aquells dos-cents anys.  A la fi, durant el XVIII i el XIX hi va haver de nou un autèntic creixement, a desgrat de la tornada de greus períodes crítics; llavors es van desermar una altra vegada moltes terres, la població si fa no fa va doblar, i els pobles van acabar més plens que mai a 1860-1930.  Emperò, les alteracions i els canvis fels decennis darrers han desequilibrat la comarca, redistribuint la població i les activitats econòmiques, condemnant els petits pobles, i beneficiant els nuclis més grans.  

Tàrrega, Agramunt o Bellpuig, antigament viles de només 1.500-2.500 habitants durant segles, no ha parat de créixer, i han acabat concentrant 18.000 ànimes entre les tres, mentre que molts petits nuclis s´han anat despoblant de manera preocupant.  Tàrrega, en especial, ha assolit una força decisiva.  Per sort, avui queden encara a la comarca una sèrie de poblacións mitjanes que tenen entre 500 i 1.500 habitants ( Anglesola, Verdú, Sant Martí de Maldà, Castellserà, la Fuliola, Belianes, Tornabous ), poblacions que ajuden a configurar el territori, i que han de ser bàsiques per mantenir la vitalitat harmònica de la comarca i la seva estructura.


Els canvis contemporanis, dons, han alterat bastant el poblament d´aquestes terres, més aviat caracteritzat, com hem dit, per la seva dispersió en petits unitats.  Només al segle XX hi ha sorgit una autèntica ciutat amb mentalitat de super-capitalitat,         l´ambiciosa Tàrrega, fet que ha generat tensions ( i en continuarà generant). En el decurs dels segles, havia predominat un model de diversos nuclis mitjans que es projectaven sobre una petita àrea, afavorint l´atomització territorial.  Avui la cosa ha canviat, i no tothom s'hi adapta.  La societat contemporània també ha  modificat de valent el nostre indret.

Ultra això, queda cada cop més provat l´arrelament humà en aquestes terres.  L´arqueologia ens diu com d´antiga és la nostra cultura pagesa i artesana.  El gran poblat ibèric que hi havia prop l´actual Tornabous (el Molí d´Espígol) i l´abundor i importància dels jaciments localitzats demostren que antigament aquesta ja era una comarca ben ocupada per l´home i prou activa econòmicament.  Això sí, la xifra de població no podia ser excessiva.  El subsegüent domini romà fou inicialment traumàtic per els indígenes, amb destruccions, canvis forçats i esclavitud.
 
Després, la pau romana i l´efectivitat organitzadora dels dominadors degueren ser beneficioses, si més no per la minoria dirigent.  Probablement l´Urgell era aleshores tot un seguit de nuclis agraris, no grans però sí nombrosos, a partit dels quals    s´explotava una bona part del territori.

Impossible dir que passà exactament a partir del segle V. Potser tot continuà més o menys igual.  Els musulmans van fer d´aquestes terres una zona de frontera, connectada al sistema defensiu de Lleida i Balaguer.  Per tant, aleshores la població i l´activitat econòmica van poder decréixer, però també es pot pensar que prou que hi hauria alguns nuclis actius a la vora dels rius.  La lluita  cristiana pel control del territori degué empitjorar el panorama comarcal, però la compensació va ser la gran colonització que ja triomfà al segle XII.

D´aleshores ençà, epidèmies, guerres, collites, immigrants i grans famílies marquen la historia de la comarca.  Castells, esglésies i convents es converteixen en els edificis que donen personalitat a les poblacions.  El règim senyorial irrita pagesos i municipis.  Les primaveres seques impulsen les invocacions i processons.      S´alcen masies, més de les que podria semblar.  Les crisis es converteixen en quelcom consubstancial amb la comarca i retarden o limiten la seva expansió.  La duresa de l´existència marca els urgellencs, però el sacrifici d´aquests ens deixa destacades obres d´art, edificis valuosos, una arquitectura popular força rica, cançons, festes, tradicions, bancals i sèquies, homes de bé i la silueta d´uns pobles que s´han fet a base de tenacitat.

L´Urgell, esta ple de fets històrics, d´Imatges d´avui i d´aïr, podrem endinsar-nos en la seva historia llegint i document-tar-nos i, trescar per el seu territori poder imaginar el seguici del comte d´Urgell quan visitava Agramunt als segles gloriosos; o sobre els gascons que van arribar al segle XVI; o sobre els bandolers del Barroc; o sobre les accions dels soldats pels nostres pobles i viles a 1642, 1706, 1810, 1939; o sobre els jueus targarins del XV, o sobre l´arribada del Sant Crits de Bòrmio a Bellpuig; o sobre els pagesos que desermaren al XVIII; o sobre les protestes dels verdunins contra Poblet...
Per no parlar del fet que només tenim unes ceràmiques, alguns objectes escadussers i restes de les construccions de les etapes més primitives.  S´ha destruït tant... És obvi, innegable, que una historia recull moltes coses d´un passat, però moltes altres queden sense imatges, i no per això han de ser oblidades.

En un dia clar, des del Pilar d´Almenara, des de la Serra de Sant Eloi, o des del castell de Ciutadilla es veu un gran panorama.  I es veu també coses intangibles, coses captades pels ulls de       l´anima, l´essència d´unes terres plenes de passat.  Per un moment em sembla poder albirar, i quasi poder saludar, el senyor Cardona, assegut a la sala del seu castell; l´abadessa de Vallbona, resant a la seva cel-la; els infants Lluís Companys i Salvador Seguí al Tarròs; na Aurembiaix anant a cavall vora el Sió; el jove Pere Claver corrent per Verdú; el rector March, caminant per la Fuliola; Berenguer Gondebald, fent projectes a Anglesola; Valeri Serra, parlant a Castellserà; Guillem de Guimerà, contemplant les aigües del Corb vora Ciutadilla...
Tot un seguit de generacions i persones sembla desfilar. I llavors no sé si els retalls de què és feta la comarca tenen sentit per ells sols o tal vegada estan millor cosits així.

Tampoc no sé de segur si Indíbil va xafar les mateixes terres que xafo jo, o si un guerrer vingut del Pla d´Almatà va travessar amb la seva cimitarra algun poble pastor que mirava el mateix panorama que contemplo ara.  No sé què pretenia realment l´Enric de Càrcer, ni perquè el destí del castell de Guimerà va ser el que va ser.  Però sí que assimilo que aquestes terres tenen història, i que aquesta història és apassionant, i estranya, i rica, i humana, i que s´ha desenvolupat sota el mateix cel, perfumada per l´olor del mateix romaní, endurida pel mateix sol i la mateixa boira, feta a base dels mateixos sacrificis.
Per això crec en la immensa realitat d´una comarca complexa, feta de retalls, subcomarques i vint-i-cinc segles.

Josep M. Planes i Closa
(extracte del llibre Historia Grafica de l'Urgell)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada