Santuari de NÚRIA

El Santuari de la Mare de Deu de Núria, es situat al centre de la vall de Núria (Ripollès).

Les valls de Núria són esmentades ja el 1087, quan Guillem de Cerdanya autoritza al monestir de Ripoll a pasturar-hi el bestiar. El 1162 hi havia un hospital, per a refugi de vianants i pastors, amb la capella, dedicada a Santa Maria. Segons la tradició, l'ermità Sant Gil, procedent del desert de Fosses Marianes (Nimes) sojornà tres o quatre anys a la Vall de Núria, on bastí una capella en una cova i hi deixà l'actual imatge, una campana una olla i una creu, i tot això fou descobert per un pelegrí vingut de Dalmàcia, “Amadeu” vers el 1072.

 Els segles XIII i XIV un prevere i un o més donats tenien cura de l'hospital i de la capella; s'hi havia fundat una confraria que rebé indulgencies papals el 1162, el 1338 i el 1638. L'hospital i la confraria posseïen béns territorials a la Cerdanya i al Ripollès. El terratrèmol de 1428 destruí la capella i l'hospici, que fou refet el 1449-1460,per un privilegi de la reina Maria, pels veïns i pel rector de Queralbs, que des d'aleshores tingueren cura del santuari. La primera capella de Sant Gil, basada en la tradició fou bastida el 1615. 

 El santuari fou reconstruït en 1640-48, i hi fou afegit un cambril el 1728. Contribuí la seva popularitat l'obra de Francesc Marés Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita poc abans del 1666 i reimpresa moltes vegades fins a la fi del segle XIX, model en el seu gènera i la qual s'anaren afegint nous miracles a cada edició. Modernament ha estat renovada l'església, sobretot a la part frontal. Hi ha una albergaria, amb capacitat per a 600 persones, i un hotel. El 1967 fou coronada canònicament la Mare de Deu. És considerada patrona dels pastors pirinencs. I es invocada contra l'esterilitat femenina, (les dones, tradicionalment, posen el cap dins l'olla).

( extret de Enciclopèdia Catalana, volum nº 10, pag 634).

Per anar a Núria de Ribes de Freser, encarem la Vall de Núria amb una carretera que ens portara a Queralbs, deixant, tot començar a la dreta un ramal que puja a Pardines. O el cremallera, que surt de Ribes de Freser i que te una estació a Queralbs. El cremallera s'enfila tot seguit vall amunt fins arribar a Núria amb un recorregut d'extraordinària vellesa muntanyenca.

Arribar a la Vall de Núria és retrobar el paisatge i la natura amb tota la seva esplendor i magnificència. La Vall de Núria és una vall pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès, a terres Gironines. A una altitud de 1.964 metres sobre el nivell del mar, envoltada, de cims de gairebé tres mil metres, en un ampli amfiteatre de suaus vessants en què el silenci i la pau són els protagonistes i on hi neixen multitud de fonts i torrents.

Aquesta vall és accessible mitjançant el tren cremallera o bé a peu, seguin algun dels camins de muntanya que arriben fins a Núria.

A Núria hi ha un llac artificial, en front el Santuari de la Mare de Déu de Núria que alberga una talla romànica, de fusta de la Mare de Deu i el nen. L'església actual es va inaugurar l'any 1911. Poc després es va afegir l'hotel.

Aquí es va redactar l'any 1931, concretament a l'habitació 202 del hotel el que seria l'estatut d'autonomia de Catalunya conegut com <<Estatut de Núria>>. Ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.

L'església va esser dissenyada amb tots els elements romànics d'un temple d'aquest estil, però en versió moderna.

D'un hospital de vianants i pastors, n'ha esdevingut el complex lúdic i turístic d'avui, passant per uns itineraris excursionistes d'esquí de muntanya i esqui de pistes, que s'enfilen Vall amunt, amb pendents prou pronunciades. I un Sant Gil, amb olla i campana, invocat per les parelles estèrils, que poden romancejar amb una barca pel l'estany, o passejar per la extensa catifa d'herba que envolta tot el conjunt del Santuari.

La historia de la Vall de Núria està lligada a la llegenda i a, l'excursionisme patriòtic.

La Imatge romànica de la Mare de Déu fou segrestada en l'època del penúltim dictador per reivindicar bisbes catalans i la retornaren quan el Govern de Madrid decidí retornar a Espanya el darrer bisbe imposat a Catalunya.

El document més antic sobre la Vall de Núria data de 1087; tracta sobre uns drets de pastura que concedeix el comte de Cerdanya a l'abadia de Ripoll amb la firma dels abats de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Martí del Canigó i del bisbe de Vic. En aquella data del 1087 no existia cap capella o ermita de Sant Gil.

Com succeïa en totes les esglésies situades prop de colls per on passaven romeus, junt al santuari es va construir un hospital, en el segle XIII, servit per donats, oblats, homes i dones, i almenys un capellà. Des d'aleshores, la casa de Sancte Marie de Anuyria rep deixes en testaments i tenia possessions, fins i tot a Ix.

L'any 1162 el papa Alexandre III autoritza la celebració de la invenció de la Mare de Déu de Núria i situa la data de la invenció cap allà a l'any 1079 (tots aquests detalls es troben en l'Arxiu de Queralbs). La imatge fou trobada en una balma junt a una creu, una campana i una olla... i, segons es diu, havia sigut amagada per sant Gil quan va haver d'abandonar la cova perseguit pel rei Witiza en el segle VIII.

No es pot tenir en consideració aquesta llegenda. És tan sols una tradició popular sense argumentació arqueològica escrita. Almenys, pel que fa a la imatge, que fou treballada a finals del segle XII o principis del XIII i la data de la inversió és l'any 1079: devia ser una altra marededéu...

La imatge romànica de la Mare de Déu de Núria, que es conserva dins del santuari, “no la que s'exposa per la veneració fels fidels”, mesura 56 cm d'alçària. Seu en un rústec setial amb els dos muntants acabats en bola. A imitació dels pastors, dels quals és protectora, porta una mena de samarra per damunt de la túnica. No porta vel. Duu una corona posada sobre la cabellera, amb ratlla al mig. El mantell, tanca al coll, li cau per les espatlles i pel genolls. El vestit arriba fins els peus i deixa veure la punta de les sandàlies.

La imatge de l'Infant no porta samarra i està assegut sobre el genoll esquerre, beneint am la mà dreta i portant un llibre a l'esquerra. No porta corona.

A uns 300 m del santuari hi ha l'ermita de Sant Gil, junt a l'estany.

El santuari és gairebé a 2.000 metres d'altitud, en un punt on conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb la vall subsidiària de la coma de l'embut; al nord la vall d'Eina i a llevant la vall de les Molleres, formada per la del Nou-creus i la de Nou-fonts.

El conjunt de totes aquestes altres valls, constitueix una capçalera muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el cim més alt és el Puigmal (2.910 m). Pel sud, un rocam dur i enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls.

Les aigües del riu de Núria poden escolar-se només per unes estretes i profundes gorges , fins a trobar-se amb la vall del Freser, riu que a Ripoll s'uneix al Ter.

Els materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels més antics del Pirineu, Es tracta de roques molt velles que han estat intensament transformades pels esforços i les pressions rebudes al llarg de la historia geològica d'aquest territori pirinenc.

Tot plegat fa que, Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre, però als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí. L'accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l'hivern, amb els corriols nevats i glaçats.

Les grans unitats de relleu del territori pirinenc quedaren configurades d'ençà dels plegaments de mitjan terciari. La fesomia de detalls de les valls i les altes carenes pirinenques, però, es deu als esdeveniments posteriors. El fet més significatiu, al Pirineu, va ésser el refredament acusat del clima, ja durant l'època quaternària, com a conseqüència del qual es formaren glaceres que ompliren de glaç moltes valls al llarg d'uns quants quilometres. Per sobre de Núria des del Puigmal fins a Torreneules, les capçaleres de les valls esdevingueren circs glacials des dels quals descendiren llengües de glaç. 

 A Núria confluïen les procedents de la vall de Finestrelles, d'Eina i de Molleres, on a causa de l'enorme acumulació de glaç s'origina la formació de l'ampla vall i el pla on actualment està situat el santuari.

Més endavant, la massa de glaç es veié obligada a superar l'obstacle del rocam dur (gnis) que forma les gorges, polint-lo i desgastant-lo. La glacera procedent de Núria encara rebia dues llengües més glaç procedents de les comes de Fontnegra i de Fontalba, una per cada costat. La glacera descendí fins a uns 1.200 metres d'altitud, a la rodalia de Queralbs, després d'haver-se unit, poc abans, amb la glacera procedent de la vall de Freser.

El relleu enlairat de la Vall de Núria i la relativa proximitat a la Mediterrània condicionen un clima d'alta muntanya relativament humit. L'hivern és l'estació amb menys precipitació i la més irregular, tot i que majoritàriament és en forma de neu.

La durada de la neu cobrint el sòl és molt variable, segons els anys. Al santuari de Núria, els darrers anys, ha oscil-lat entre 62 i 64 dies. A mes altitud la durada de la neu s'allarga considerablement. En els racons on la neu s'acumula, té lloc la formació de congestes que no es fonen del tot fins a la darreria d'estiu.

Les temperatures són fredes o fresques tot l'any, progressivament més baixes amb l'altitud. Gener sol ser el més fred, i juliol i agost els mes càlids.

En el paisatge de l'alta muntanya els arbres dominants sempre són els pins. El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i ben aviat el pi negre és l'arbre dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m correspon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.

Els boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va tenir duran molt de temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs per a la construcció, aixi com per facilitar terrenys oberts per el pasturatge dels animals domèstics. La destrucció del bosc va comportar l'expansió dels matollars de neret i de ginebró, com també dels de boixerola i bàlec.

El pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de l'estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa de l'hivern. L'exposició a les baixes temperatures, el vent i les fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres d'alçada i que sovint, se li torcin el troc i les branques. Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior, sol tenir una forma cònica. L'escorça és grisa i les fulles, curtes i fortes, són d'un verd molt fosc.

( Aquestes tonalitats són l'origen del seu nom vulgar ).

L'aspecte del prat alpí és d'una formació herbàcia baixa, sempre verda a l'estiu, amb canvis successius de color pel predomini d'unes o d'altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles. La humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd en marró clar i groguenc, tot esperant que la neu les tapi de nou.

Els bolets tenen un paper important en el manteniment de l'equilibri ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en substàncies aprofitables per alimentar altres espècies. A la primavera i principalment al final de l'estiu i a la tardor, els boscos i els prats s'omplen d'una gran varietat de bolets.

El predomini de prats i boscos oberts afavoreix la presència d'herbívors grans (cérvols, isards, cabres salvatges ) a l'alta muntanya, en especial durant l'estiu. Però, des de fa segles i per tal d'afavorir els animals domèstics, l'home els ha perseguit fins a fer-ne desaparèixer alguns. Els exemples més clars són el óssos i els llops.

Els darrers anys, la situació s'ha capgirat i alguns herbívors viuen de nou en el vessants de Núria . La recuperació de l'isard ha estat possible gràcies al fet que l'any 1966 es va establir la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases i se'n prohibí la caça. També hi ha hagut una recolonització de muflons i marmotes, a partir de reintroduccions fetes en el vessant francès. Aquests herbívors no entenen de fronteres i passen a la vall de Núria per trobar un ambient més assolellat trescant per la vall de Núria i, fins i tot, grups de marmotes que, expectants des dels seus caus, esdevenen, amb els seus xiulets característics, els vigilants d'aquestes valls.

Vall de Núria s'auto-defineix com un centre turístic singular, per el gaudir actiu de la natura, en equilibri amb el seu enton natural. El respecte al medi ambient form-a-part de la cultura de tot l'equip humà que hi treballa i de tots els projectes de rehabilitació que s'han dut a terme.

Els edificis bioclimàtics, les mesures de control i d'estalvi d'energia, el sofisticat sistema de depuració d'aigües de tot el conjunt, la selecció de tot tipus de residus, l'aprofitament de l'aigua per generar energia,la reforestació i la regeneració de la vegetació autòctona, els hàbitats preparats de forma especial per a la truita de riu o la granota roja... són només uns quants exemples d'aquesta vocació de preservació que ja forma part del bagatge cultural, religiós i tradicional d'aquesta vall, que ha esdevingut un referent d'evolució i adaptació de forma respectuosa envers el seu entorn i els seus orígens.

Les modificacions realitzades al llarg dels anys als edificis del voltant de l'església, li han donat la forma actual, que, en certa manera, recorda una “U”. La façana principal del santuari s'obre davant del llac. Darrere, s'alcen imponents el Roc de la Malé i la coma d'Eina. El temple i la Casa de l'Església són al cor del santuari. A l'interior del temple, es pot observar la imatge romànica de la Mare de Deu de Núria, aixi com la creu, la campana i l'olla de sant Gil. En el mateix indret, hi ha l'exposició “Núria: una vall a l'entorn del santuari” . Cal destacar també el carilló del santuari, que es compon de vuit campanes, cadascuna de les quals toca una nota diferent.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, també anomenat Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'Estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny a Núria, i fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.

El Cremallera de Núria és la línia ferroviària que connecta Ribes de Freser amb Queralbs i la Vall de Núria, a la comarca del Ripollès. Juntament amb el de Montserrat és l'única línia ferroviària de tren cremallera que hi ha a la península.

Les obres per a construir la línia del tren cremallera de Núria van començar el 24 de maig de 1928. Tot i que es calcula que en la construcció van participar uns vuit-cents homes, la magnitud d'aquesta féu que, en determinats moments, se superes el miler de treballadors. La construcció de la via, junt amb els túnels i els ponts necessaris, es va iniciar simultàniament a Núria i a Ribes. Els rails, que no es van començar a instal·lar fins a principis de l'any 1930, es van posar en sentit ascendent, d'aquesta manera, les locomotores que provarien el bon resultat de les obres també podrien traslladar treballadors i materials.

El 30 de setembre de 1930 es va fer un primer viatge de prova amb una locomotora de vapor que venia de Montserrat i el 22 de març de 1931 es va inaugurar oficialment el cremallera de Núria.

Extret en bona part de: ca.wikipedia.org/wiki/Vall_de Núria.

La Vall de Núria (1502) Tren 107 by Tren De Mitjanit on Mixcloud