PEDRA SECA

Hi ha coses que no saps quan les has après.  Tens la sensació d´haver-les sabut sempre.  Són el teu paisatge existencial més íntim, la teva realitat profunda.  Són les coses que et defineixen, que fan que siguis qui ets.  Són les coses sense les qual series un altre.   Són tu.

D´aquestes coses medul·lars n'hi ha unes quantes, no gaires.  Una d´elles, en el meu cas, es el món de la pedra seca.  Les parets, els marges i les barraques de pedra seca són l´ossada dels meus paisatges ontològics.   La meva primigènia idea de paisatge són marges i feixes escalant vessants, planes vertebrades per murs de pedra seca.  Des de sempre, els meus paisatges  onegen en astes de pedreny.  Per aquesta raó, de petit pensava que el paisatge era això.   Fins que em vaig fer gran i vaig descobrir que, nord enllà, els meus paisatges eren,  l´excepció, no pas la norma.   Aleshores, amb  l´adolescència  deixa enrere, els paisatges es diversificaren i les seves dimensions esdevingueren planetàries.   Però, en comprendre i admirar la diversitat de l´altre, també vaig entendre i valorar la singularitat pròpia.   La pedra seca era jo.

La pedra seca és consubstancial al paisatge català antropitzat, és a dir, al paisatge català tout court, per què quasi tot ell és fruit de la intervenció humana.   Una consubstancialitat, compartida amb altres pobles de la Mediterrània, que constitueix una singularitat planetària digna de ser considerada.   O sigui que significa el contrari del que avui la majoria creu que significa:  hem mig perdut la capacitat social de reconèixer-nos-hi  i no som gaire capaços d´apreciar-la.

Al nostre país, en efecte, hi ha milers de cabanes i milers de quilòmetres de marges de pedra seca abandonats i mig perduts.  Per a la majoria des nostres conciutadans són rocs d´una altra època i poca cosa més.   Fins que viatgen a Grècia o a la Pulla, a les illes egees o als altiplans baritanotarentins, i en tornem entusiasmats.  Aleshores, alguns descobreixen que, d´allò tan fascinant, aquí també n'hi ha, bé que esgarriat i prou malmès.   Per això ja es detecta entre nosaltres una tímida i incipient marea revaloritzadora.

Anirà a més.   N'hi ha prou de cercar  “pedra seca”  a Internet:   hi apareixen grups i notícies del Penedès, de les Garrigues, de l´Empordà, del Bages, de mig país...     S'hi arriba a trobar un Réseau Européen Pierre Sèche integrat  per occitans, balears. croats, xipriotes, sicilians, grecs, corsos, i fins gal·lesos.  Es diria que comencen a generalitzar-se sentiments que mai no haurien d´haver esdevingut raresa. 

Ramon Folch

Doctor en biologia, socioecòleg, director General d´ERF, president del consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya i assessor de la Fundació Territori i Paisatge.

Extracte del Pròleg, que va escriure en el llibre, Les cabanes de volta de les Borges Blanques, de Ramon Queralt Boldú.

 Que, edita Cossetània Edicions l´any 2008.

Feixes

Quan ens parlen de pedra seca, tot seguit ens vénen a la memòria aquells paisatges tan freqüents a Catalunya, on es veuen els costes ratllats per les feixes de cultiu, que, talment com si fossin les corbes de nivell, ressegueixen tots els accidents, si fa el cas, en un afany increïble per arrencar-li a la muntanya el màxim  d´espai conrea-ble.

Si ens parem a avaluar l´esforç esmerçat, sovint en paratges inhòspits i pedregosos, ens adonarem del treball gegantí que representa l´aterrassar pendents sencers, traginant al bast tones de pedra i de terra, per poder disposar moltes vegades d´un escàs terreny de metre i mig o dos de profunditat.   La tenacitat, o la necessitat  d´aquells esforçats pagesos, de ben segur que no quedava mai compensada.

El seu treball ingent, testimoni mut d´una cultura i          d´una forma de vida ja desapareguda i quasi oblidada,  tot i que la distància en el temps tampoc no és tan allunyada, podem veure´l  ara abandonat i solitari, envaït d´argelagues, esbarzers, pins o, pitjor encara enderrocat.   Poques són les antigues feixes que es cultiven avui dia, la mecanització del camp no fa rendibles aquestes estretes terrasses, que anys enrere eren ben a l´abast de l´animal amb la seva arada, on  s'hi feia, per dir-ho d´alguna manera, una agricultura  d´artesania ara absolutament impensable.

Aquestes feixes abandonades són el testimoni d´una activitat ja passada, no solament per les ben col·locades pedres dels seus murets, que demostren una habilitat i professionalitat constructiva ben especial, sinó també perquè aquí i allà, hi veurem els brots tossuts dels cultius als que s´havien dedicat aquells abancalaments.   Brots de cep, d´olivera o bé d´ametller, ens descobreixen què s'hi plantava i què  s´esperava collir-hi en aquells camps de cultiu penjats.

Però si els cultius necessitaven de la mà de l´home per tirar endavant, els murets de pedra seca necessitaven a més a més la ma constructora, aquell seguiment tan necessari per la seva conservació i perfecte funcionament.

Un aiguat sobtat, dels que el nostre clima mediterrani ens té tan avesats, al damunt d´un coster, pot ser fatal si els murets no tenen un bon drenatge, així com també unes canalitzacions generals per el desguàs.  L´aigua rebentaria el mur i malmetria el cultiu en poca estona.

Tot i així, és fàcil veure algun tram de marge esllavissat, que el pagès arranjava durant l´hivern, en el transcurs del qual la feina agrícola afluixava i podia dedicar-se a la reparació d´aquests desperfectes.

Com més dret és coster, més estretes han de ser les feixes, això vol dir que per a cobrir-lo sencer s'hi han de construir més murs, les  <corbes de nivell>  són més denses, més a tocar l´una de l´altre, i per tant, el més probable és que en aquests exigus espais només pogués anar-hi una filera de ceps.

Quan els costers no són tan drets, aleshores les feixes poden ser una mica més amples i més espaiades, no cal, dons construir tanta paret ni tan atapeïda i en aquest espais ja s'hi poden cultivar arbres, com oliveres o ametllers.

Un paisatge que respon a les característiques que acabo  d´exposar, és el que es troba al Barranc de la Llàntia         ( Baix Penedès ),  que, com es pot apreciar a les fotografies, són unes barrancades que en molts punts  presenten uns pendents força pronunciats al capdavall dels quals una torrentera recull els escorrancs dels seus costes, portant l´aigua avall, cap a mar.

Per treballar aquests costers, força allunyats de cap nucli de població i situats en un paratge força abrupte, era necessari comptar amb un aixopluc, la barraca, que donada la seva gran adaptabilitat al terreny és un element que també trobem inserit en aquest paisatge ratllat i modificat.

No hi manquen tampoc els estrets senderons, necessaris per moure´s  dins d'aquests laberint de parets seques i feixes.

I si busquem les raconades i mirem atentament, veurem les originals solucions que els constructors de tot aquell sistema, van donar als desguassos que canalitzen l'aigua torrentera avall.

És realment impressionant passejar per aquest paratge, sembla irreal, però és allí     i cal seure per contemplar en silenci el que de lluny estant, semblen escales per pujar als turons, i des d´allí contemplar més escales a l´altre costat.  Potser mai ha estat així, però quan de tan en tan m'hi arribo, m´agrada imaginar-me  aquelles petites feixes de la banda de solei, on el coster no és tan dret i les feixes són més amples, plenes d´ametller florits.

És el que Anna Moner i Sebastià M. Carratalà anomenen en un interessant article, el jardí-muntanya, i ens remeten a la memòria col·lectiva dels famosos jardins penjats de Babilònia.

Recordem Estrabó, que en la seva crònica, en referir-se a aquests jardins explica que ocupaven l´extensió d´una milla quadrada i que les terrasses s´escalonaven com graons, de tal manera que el seu perfil era d´una muntanya piramidal, exempta i recoberta de vegetació que es situava sobre les successives graderies.  Francament,  m´agraderia un destí semblant per al Barranc de la Llàntia, tan diferent del que li espera.

August Bernat i Constantí  *

Les feixes catalanes

Les Terres catalanes, les nostres terres, han estat treballades des del temps immemorials i s´ha fet de manera que s´en tragués el millor profit possible.  El conreu de feixes permeté, al llarg de molts segles, que la població s´arrelés en contrades realment difícils per al desenvolupament agrícola.  Els catalans, amb constància tossuda, generació darrera generació, construïen les feixes cobrint els faldars de les muntanyes.  Aquesta tossuda constància és la que també ha contribuït ha mantenir l´esperit nacional àdhuc durant les èpoques de nocturnitat política o de política intervinguda per poders forans, bo i treballant per assolir plenament    

l´autogovern.

Les feixes tenen per finalitat augmentar la superfície de les terres conreades, preservant, ensems, els vessants de les muntanyes.  Les feixes varen substituir les formacions forestals que cobrien els vessants tot mantenint, com els boscos l´equilibri dels sòls.  En realitat, la construcció de feixes modificà l´ambient ecològic substituint el primitiu, que preservava els sòls, pel nou, el de les feixes, que també els preserva.

A Catalunya els terrenys plans no són abundants; el poble n´amplià la superfície amb la construcció de les feixes.  Seria bo de saber quina és la superfície de les feixes per comarques i per tot Catalunya.  Comporta un treball ardu de saber-ho; però estem segurs que la xifra que ens pogués donar una investigació, una mena de cadastre sense finalitats fiscals ens sorprendria.  La construcció de les feixes comportava aixecar els murs de pedra seca – feina feixuga a tot ser-ho! - i llur conservació.

Quina relació hi pot haver entre els termes feixa i feixuc ?  Que ens ho diguin els filòlegs.

No n'hi havia prou amb la construcció del mur de pedra seca per a obtenir la feixa.  Calia fer el bancal amb terra.  Una terra que manta vegades s´havia de portar de lluny i amb un gran esforç físic.  Consta, en documentació del segle XVIII, que en certs indrets hom esperava que unes fortes pluges arroseges-sin la terra per les torrenteres i, passada la torrentada, es recollia aquesta terra i es duia pendent amunt per tal d´omplir amb ella els bancals.  No era feina d´un dia, era feina

d´anys.  Si a Holanda al llarg dels segles feren canals i pòlders, a Catalunya, també al llarg dels segles, els catalans posaren en servei econòmic els vessants de muntanya.

Com més difícil era la situació econòmica dels habitants, més miraven d´ampliar         l´esgraonament de les feixes.  Homes i dones hi posaven l´esforç i esperança.  No era un grup que ho feia, era una nació.   Calia perseverar i perseveraven,  Tota una lliçó de política constructiva i responsable.

Les feixes foren construïdes d´acord amb les corbes de nivell.   On es construïen les feixes, no es formaven xaragalls; els quals, a la llarga, haurien originat noves torrenteres afavorint l´erosió dels terrenys.   Els xaragalls i les torrenteres no retenen les aigües de les pluges i de les neus;  les feixes si.   Les feixes permeten que l´aigua   s´infiltri i contribueixen a mantenir  l´equilibri dels cabals dels rius.

Les feixes proporcionaven, i en mant lloc continuen proporcionant, producció agrícola.  Els escamots de bens poden trobar aliment a les feixes després que la collita ha estat realitzada.

El treball a les feixes no es pot practicar amb els grans tractors com es pot fer a la terra baixa.  Cal recórrer a màquines petites i continuen essent útils els bous i les mules.  A terra baixa, agricultura industrial; a les feixes, agricultura artesanal.

En molts indrets de la nostra terra podem veure bancals abandonats.   En no estar en producció, fa que es negligeixi la conservació del murs de contenció i això és en perjudici de tots.

Hem parlat amb gent d´ací i d´allà.  Molts diuen que el treball agrícola en el bancals de certes contrades resulta poc rendible, econòmicament parlant.   Cal, dons, estudiar, contrada per contrada, quina és la millor solució.  No n'hi ha prou de dir que no hi ha res a fer.

La fil·loxera, al segle XIX, matà els ceps a quasi tot Catalunya, i els nostres pagesos cercaren ceps resistents a la malura i tornaren a plantar les vinyes.   Si no ho haguessin fet, avui no podríem fer propaganda dels nostres excel·lents vins.   Cal imaginació i treball.

Cal salvar les feixes.  Si no es troba un conreu econòmicament rendible, s'hi ha de plantar arbres.  Uns arbres l´espècies dels quals i per a cada ambient geogràfic les han de fixar els botànics.  Els arbres enriqueixen els vessants de muntanya.  Les fulles que cauen dels arbres abonen els sòls de les feixes.  Les arrels contribueixen a fer que l´aigua penetri als subsòl.  Cal cercar arbres que s´aprofundeixin per tal  d´evitar que destrueixin els murs de pedra seca.

Potser arribarà el moment de fer una llei que obligui a mantenir les feixes sota conreu o bé arboritzades.         Els paisatges de feixes formen part del nostre patrimoni nacional.

Marc  Aureli- Vila i Comaposada

Els marges vells

Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts...

Els marges vells!  Són l´arqueologia del camp.   Són els testimonis de la vellúria dels conreus.  Molts marges   d´aquests haurien d´ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors.  Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l´esperit del paisatge.   El dia que la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquest murs rústics de pedres velles, s´esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.

La terra ampla i seguida es fa monòtona.  La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós.  Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans.   I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s´adiuen tant amb la terra i amb les planes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.

Les pedres velles, trencades irregularment un llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són un producte de la terra, com les herbes i els arbres.  Les pedres trencades de poc, pel ferro o per l´explosiu, són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats;  llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible.    El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit.   Per a fer cases, tant a la ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya  crostissera de l´arrebossat amb vil morter.  Però per a fer murs al camp no hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa.  Una pedra d´aquestes hauria de valer més que una rajola o un maó.   No hi ha cap ceramista que amb fang i el foc pugui fabricar un material per la construcció de marges comparable a les pedres dels nostres amors.

Si no tinguéssim por d´ésser massa subversius, cridaríem en la soledat del camp:     <  Fora les parets de pedra i calç  !   Fora les parets de maons !   Fora la geometria i el dibuix lineal en els murs dels conreus !  Fora els filferros amb punxes !  Fora, encara més, aquest coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de les parets! >.

El mur de pedra rústega, primera arquitectura de l´home prehistòric, és encara avui, passats els mil·lenaris, el més digne company de la terra.

Caldria que els agafessin, els pagesos modernistes i els hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la mort de generacions d´homes i d´arbres.

Aquestes pedres mereixen respecte i afecte.  Qualsevol test de terrissa antiga té una vitrina als museus.   I no val més la pedra envellida que no totes les terres cuites?   Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del revestiment d´aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.  

AntoniRovira i Virgili  (1926)

* CURRICULUM

Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1957

Creador i dibuixant del personatge de còmic en Roc Ventós

Editorial El Llamp (1982-1987)

Creador i dibuixant de la col·lecció Llegendes èpiques catalanes

Editorial el Llamp (1983-1987)

La cultura de la pedra seca

Construccions del terme de Bràfim (Alt Camp)

Ajuntament de Bràfim, (desembre 1996)

Les barraques de la conca mitja del Gaià

Fundació Roger de Belfort  (Santes Creus 1998)

L’Arquitectura agrícola de Vallbona de les Monges

Les Esgolfes núm. 2 

Amics de Vallbona de les Monges (Gener 2001)

Col·laborador i impulsor junt amb l’Agustí Esteve de la revista PEDRA SECA

(Desembre 2000)

Impulsor junt amb en Josep Soler de Manresa de les Trobades  d’estudi per a la

Preservació del patrimoni en pedra seca dels Països Catalans. (juny 2002)

Col·laborador i impulsor de la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca, (2004)

Vocal d’excursions col·lectives titulat, del CEC  (març 2005)

Col·laborador de la revista Som 4 Gats, del municipi

d’Aiguamúrcia (1998-2009)

Col·laborador de la revista El Full, de Bràfim (1980-2014)

Col·laborador de la revista Edat Mitjana (2003-2014)

Estret de la publicació 
Pedra Seca nº 3
Edita: Patronat Sant Galderic.

Tren107 (03) by Tren De Mitjanit on Mixcloud