El monestir benedictí de Sant Perer de Casserres es
troba a una hora escassa del camí del Parador de Turisme de Vic, conegut
popularment per parador de Sau, inaugurat el 1972 a tocar l'antiga masia del Bac de Sau. Pertany al municipi de les Masies de Roda i hi porta la
carretera que surt de la de Vic a Olot, al Km
4, i que després de passar a frec de Tavèrnoles i de Savassona arriba en
poc més de set quilòmetres a l'esmentat parador. Un cinquanta metres abans d'arribar al parador, una pista, que
s'enfila molt dreturerament en el seus primers cent metres, porta fins al
mateix monestir. En arribar al cim de
la península envoltada pel riu Ter la pista va planejant i contornejant uns set cims fins arribar a l'envista del
monestir.
Uns dos quilometres abans del cenobi, en el punt on
la península és més estreta una antiga muralla barrava el pas i era con una
protecció del recinte que antigament havia tingut consideració de castell
termenat.
És la muralla anomenada per alguns autors de Lluís
el Piadós, per creure que fa referència
a ella el lloc de Casserres que es va fortificar el 798 en la primera reorganització militar de
la contrada on es diu que el comte Borrell d'Osona va fortificar Cardona,
Fins fa pocs anys, abans
d'omplir-se el pantà de Sau el 1962, s'hi accedia per un camí que per la part
de ponent passava pel Mas Colom Xic i baixava al riu Ter que es travessava al
gual per l'antic camí de “les passeres
dels monjos” o de Roca de Llum, o per
unes palanques que el riu s'emportava regularment. L'embassament del pantà de Sau envolta ara totalment
l'encinglerat penyal on hi ha el cenobi, però aquest té camins d'accés a
llevant i a ponent que utilitzen alguns afeccionats als esports nàutics.
L' origen del monestir.
Amb anterioritat a la construcció del monestir hi
havia a l'indret de Casserres, situat dintre els dominis que servien de dotació
al càrrec del vescomtat d'Osona, un castell termenat documentat des del 898,
quan Martí i la seva esposa Algereda varen vendre a un particular una casa amb
terres al comtat d'Osona. Altres
documents dels anys 924, 930, 931, 934,
956 i 959, parlen de la vila Germani,
del Foratvores i de la vall de Villaret, tot en terme del Castro serra o
Castrum serra, cosa que indica que la seva jurisdicció s'estenia per
l'altre vessant del Ter, on hi havia l'antiga parroquial de Sant Vicenç sa
Riera o de Verders, ara traslladada al parc de Can Deu de Sabadell, i
s'enfilava fins al mas Villaret del municipi de Tavertet.
Aquest castell era, com ja hem esmenat, un feu dels
vescomtes d'Osona, els futurs vescomtes de Cardona i anava lligat al gran lot
de dominis vescomtals que comprenia els actuals municipis de Pruit i de Rupit,
de Susqueda, Tavertet, Tavèrnoles amb Savassona i una part del de Masies de
Roda de Ter.
Tot i que el document més antic no en facin esment,
sabem pel document del 1006 que en “
temps antics” s'havia construït en aquest castell una capella o església
dedicada a sant Pere, que entorn del 1006 els esmentats vescomtes varen decidir
de convertir en un monestir benedictí.
Pel mateix temps hi havia també dintre del terme de Casserres a l'altra
banda del Ter, en una llenca de terra del municipi de l'Esquirol, ara inundada
pel pantà de Sau, una església dedicada a Sant Vicenç, que en endavant havia
d'esdevenir la parroquià o església amb funcions parroquials dels masos
radicats a l'antic terme del “Castell
de les Serres” o de Casserres, que en endavant es coneixeria per Sant Vicenç sa
Riera o de Verders, També hi hagué antigament per aquest verals una església
dedicada a santa Coloma, d'emplaçament totalment desconegut, esmentada en un
document del 956.
Una antiga llegenda pretén que el monestir de Sant
Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes de Cardona sobre les relíquies o
despulles d'un infant dels vescomtes, el qual es conservà momificat, en una
capsa de fusta, situada dins un petit armari situat a la part esquerra de
l'altar major, obert en la gruixària de l'absis i que va desaparèixer
misteriosament pels vols de l'any 1970.
Aquesta llegenda la va explicar ja el visitador i vicari general del
bisbat de Vic, Segimon Ferreres, en la visita
pastoral que va fer al monestir l'any 1556, el vicari o sacerdot que
aleshores tenia cura del monestir.
Aquesta versió, la més antiga que es coneix, traduïda del llatí
diu: “en primer lloc va trobar en
una caps de fusta pintada, les despulles d'un nen el qual, segons diuen, fou
fill del senyor de Cardona i que es veneren com a relíquies. Aquest nen segons va explicar el capellà o
vicari del monestir, tres dies després d'haver nascut va parlar i va dir que no
viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dintre una
arca tancada i que aquesta fos posada sobre un cavall i que es permetes a
aquest anar on volgués. Allà on
s'aturés i reposés el cavall s'havia d'edificar un monestir sota l'advocació de
Sant Pere;” aixi fou edificat aquest
monestir de Casserres”. Altres
versions de la llegenda diuen que els vescomtes de Cardona vivien en un castell
anomenat de Tolcs, prop de Rupit, i que el cavall o mula caigué mort en arribar
a l'extrem de l'espadat de Casserres.
S' explica que el sant infant era molt venerat al
monestir i que quan hi havia sequera es baixava en processó fins el Ter i es
mullava l'arca en les seves aigües.
Tothom sap que una llegenda té molt poc valor històric,
i menys quan va acompanyada de trets o llocs comuns. Amb tot sempre en el fons hi ha quelcom de real que li ha donat
origen i en el cas de Casserres es dóna la circumstància que el vescomte Bermon,
fills dels vescomtes Ramon i Engúncia, que comença l'edificació de l'església
actual, morí sense fills vers l'any 1030.
No podria ésser aquest cos el d'un fill de l'esmentat vescomte que morís
l'infant.
La fundació del monestir, no l'erecció de l'església,
va fer-se, però, a partir del 1005 o 1006 i consta ja l'existència d'una
comunitat en el a partir del 1012, poc abans de la mor del vescomte Ramon. Engúncia, mare de Bermon i dels seus
germans, vescomtes també, Eribau i Folc, morí el 1062 i ella és la qui va veure
aixecar l'església i la qui assistí a la seva consagració que tingué lloc vers
l'any 1053.
La comunitat sembla que no fou gaire nombrosa els
primers temps i això segurament devia fer que el monestir aviat caigués en la
condició de priorat. Entre els
documents on s'esmenten més monjos consignen un del 1094 amb el prior Ademar i
cinc monjos, Berneri, Guillem, Ramon, Bernat i Guillem; i el prior Constantí el 1154 amb els monjos Rodolf,
Adalbert, Pere, Bernat de Sau, un altre Pere, Ponç i Girbert.
Mes endavant, el segle XIII la comunitat
s'augmentarà amb alguns preveres amb el nom de canonicus o que volien
viure sota la regla i alguns donats, a vegades matrimonis, però mai no va
passar de dotze o tretze personàs, i els segles XIV i XV els monjos baixaren a
tres i dos fins a haver-hi en temps dels priors comendataris només un monjo, un
prevere i un servent.
Els documents dels primers temps de l'existència del
monestir només ajuden a consignar la molta atracció que tenia Osona Sant Pere de
Casserres per les sovintejades deixes de béns i simples llegats testamentaris
sense cap aportació especial a la vida comunitària ni institucional del cenobi.
Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a
la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris
per a continuar essent abadia.
Dintre el clima d'unió de cases monàstiques
catalanes a grans abadies estrangeres que s'efectua a partir del 1078, el
monestir de Sant Pere de Casserres el 1079 fou unit a la gran abadia de Cluny
pels vescomtes de Cardona per tal d'assegurar així la vida monàstica i la
regularitat. L'any següent Adalets Guadall donà a Cluny el priorat de
Sant Pere de Clarà, i abans del 1096 tenia també unit el priorat de Sant Ponç
de Corbera, així com diferents béns i territoris a altres indrets de Catalunya,
com roda de Berà, que li fou donat el 1066 per Mir Geribert.
La gran abadia de Cluny organitzà tots els seus béns
i petits priorats de Catalunya entorn del de Sant Pere de Casserres que així es
convertí en centre de les possessions de Cluny a Catalunya.
Una visita feta per dos priors visitadors de la casa
nova de Cluny a Casserres el 1277, diu que a Casserres ha havia d'haver dotze
monjos i que només n'hi havia set. Es
queixen els visitadors que el monestir es troba carregat de deutes i amb unes
tres-centes lliures manllevades als jueus de Vic, de Barcelona i de Manresa,
per al pagament de les quals s'han empenyorat els rèdits del castell del
Creixell, la batllia de Prat-narbonès, els béns del Vallés i els rèdits de la
Segarra.
També es conegut el fet històric que el bisbe de
Vic, Guillem de Tavertet, que després d'una llarga sèrie d'anys de lluita amb
els seus canonges fou comminat per Roma a retirar-se, ho va fer l'abril de 1233
a Sant Pere de Casserres, monestir on murí
el 25 de novembre del mateix any i on fou enterrat.
Al Museu Episcopal de Vic es guarda una sepultura
amb l'escut dels Tavertet, nobles que, com els castlans de Cabrera, els
Savassona, els Sau i altres s'enterraven a Casserres.
A finals del segle XIV, l'estat material del
monestir era força lamentable, per això davant les pressions dels visitadors de
Cluny i les instàncies del bisbe de Vic, el prior comanditari el cardenal Joan,
del títol de Sant Damas, que era a la vegada abat de Monte Aragón, va donar
autorització perquè dos mestres de cases de Vic Antoni Torra, que era també
picapedrer, i Francesc de Pujol, fuster i paleta, fessin una inspecció del
monestir i indiquessin el que calia repassar i el muntant de les reparacions.
L'ultima visita que coneixem dels visitadors de
Cluny és de l'any 1460, quan ja era prior Vicenç de Castellvell, home del qual
podríem escriure una llarga biografia per la seva actuació bèl·lica en la gerra
de remença contra Joan II, en la qual el monestir de Casserres tingué un paper
brillant com a fortalesa i refugi contra els partidaris del rei Trastàmara.
Els visitadors de Cluny diuen en substància que
l'església està ben proveïda de relíquies, robes i ornaments. Fan esment del claustre, dormitori, refetor
i altres coses del priorat totes necessitades de reparació, cosa que indica que
o bé no es va fer la del 1410 o tot va tornar al seu mal estat a causa del
terratrèmol del 1427.
Diuen encara que el prior i monjos no fan com cal
l'ofici diví i no hi ha el número de dotze comunitaris que hauria de tenir el
monestir. El prior està malat i només
hi té un novici. Varen manar que com a
mínim hauria d'haver-hi sis monjos i que s'hauria de resar l'ofici diví con és
costum de fer en els monestirs conventuals.
Acaben insistint que s'augmenti el nombre de monjos,
s'hi visqui regularment i es facin les reparacions del monestir.
En realitat el monestir estava ja a les seves
acaballes i entre el 1463 i el 1465 s'hi recollien els homes de Roda i d'altres
llocs en la llarga etapa de lluites que va commoure Osona i que tenien com a
capitost de les tropes addictes a Joan II el noble osonenc Bernat Guillem
d'Alta-riba.
El monestir tingué com a darrer prior comendatari a
Carles de Cardona, el qual fou també el darrer abat de l'Estany, Aquest, el
1570, féu un arrendament per tres anys dels béns del monestir a Mirambell,
Falset i Puigpelat de la Segarra a Jaume Argullol, de la Sala de
Mirambell. El mateix any 1570 tenia
com a capellà per a celebrar el culte al monestir el prevere Esteve Budor, al
qual pagava una quantitat anyal; fora
d'ell només hi havia un parcer per a dur les terres.
El prior Carles de Cardona va morir el 1572 i el
1573 el rei ja havia unit el monestir de Casserres al col·legi de Jesuïtes de
Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.
Els rectors del col-legi de Betlem s'intitulaven
“prior de Casserres” i aixi troben un
seguit de jesuïtes que des de Pere Vila, el 1573, fins Antonio de Larco, el
1627 intervenen en els afers de Casserres com a priors i propietaris, que
pagaven un sacerdot perquè hi digués missa.
Amb l'expulsió decretada pel rei Carles III el 1767 es va acabar el
domini dels jesuïtes a Casserres, on feren el nou retaule, encara conservat , i
mantingueren precàriament les edificacions destinades, però, a usos
agrícoles. Poc després la Tresoreria
Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja
no cuidaren els edificis ni s'ocuparen del culte, però aquest, a instancies de
l'autoritat religiosa, va continuar fins a mitjans segle XIX a càrrec del
sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona. Des d'aleshores la casa va experimentar un procés imparable de
rüina i degradació.
Cap el 1880 s'havia consolidat a Vic un grup de
joves que s'anomenaren “Els Vàrius”.
Tots ells tenien en comú una mateixa procedència i
unes mateixes afinitats. Fills de famílies
terratinents amb recursos per disposar de temps lliure, una afició per
l'excursionisme entès aquests, mes com a descoberta històrica – arqueològica
d'un territori que com esport, practicats de les Belles Arts, especialment, el
dibuix, la pintura i la fotografia que s'havia incorporat feia poc, gràcies a l'aparició
de les plaques seques de gelatinobromur de plata, a aquestes disciplines ells
foren els primers que van deixar testimonis gràfics que van fer que la gent es
tornés a interessar per Casserres.
El monestir fou declarat Monument Històric Artístic,
amb categoria de Nacional el 3 de juny de 1931, i a causa d'això el 1934
l'arquitecta Josep Mª. Pericàs i l'historiador Ramon de Vilanova van promourà
la creació d'un “Patronat de Santpere
Casserres”, que proposava estudiar i restaurar el Monestir, però no arribà a
actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.
Les primeres obràs de restauració consolidació les
va dur a terme, entre els anys 1952 – 1962, l'arquitecta Camil Pallás de la
Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir.
Aquestes obres varen salvar el monestir del que
semblava una ruïna irreparable.
La gran difusió de la Catalogne Romane
(1960) del Dr. Eduard Junyent,
va destapar l'interes dels estudiosos , sobre tot estrangers vers Casserres cosa
que va facilita, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic
de Vic i de Sau, inaugurat el 1972.
Això va contribuir també a la degradació progressiva
de les ruïnes, per que al costat dels estudiosos o amants del Romanic, hi
acudiren també aficionats, a l'esoterisme i s'hi celebraren algunes “misses negres” que embrutaren els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.
Es feren diferents gestions amb la família propietària,
sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada
dels 90.
El gener de 1991, el Consell Comarcal d'Osona
adquiria la propietat del monestir i d'un sector del seu entorn, i tot seguit
va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país
en la seva restauració.
Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del
Departament de Cultura emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic
que es va traduir en un estudi i restauració total de l'edifici i la seva
adequació per a visites del public.
La inauguració de l'obra restaurada va tenir lloc el
10 de juliol de 1998.
Des d'aleshores Casserres s'ha convertit en un lloc
de constant atracció de visitants, i també de celebració de concerts i altres
actes culturals.
25. Aqüeductes, ponts y círcos -. Los aqüeductes eran
soterranis ó aparents; los primers consistían en galeríes de mina, y los segona
en archs sobreposats, com lo de Tarragona.
Peró en cap construcció prengué l'arch formes tan atrevides com en los ponts;
entre altres poden citarse, lo de Manresa y un fragment de lo del Diable de
Martorell. Construhiren també 'ls
romans circus y teatres en Tarragona y Barcelona; los primers tenían la forma
circolar y 'ls segons semi-circolar.
26. Agricultura, industria y comerç -. Les villae ó masies de que's troban restos
per tot Catalunya, foren centre de conreu d'estesos territoris hon treballavan
esclaus, y s'hi cullía 'l ví, l'oli y 'ls fruyts que eren enviats á Roma. De les mines de Llivia s'estreya 'l coure y
de les dels Pirineus la plats. Les arts
y oficis de les ciutats estavan agremiats, predominant los de la orfebrería
serralleria y texits de lli y seda molt estimats dels romans. Aquest desenrotllo agrícola é industrial
estava sostingut per un actíu comerç molt més gran en lo esterior que en
l'interior, arribant á tenir fama de ponts comercials de primer ordre los
d'Emporion, Barcino, Tarraco, y Dertosa.
27. Arquitectura .- Los romans portaren á Catalunya la seua
arquitectura quals elements constitutíus eran la columna y l'arch semicircular,
y la aplicaren als temples y especialment á les obres públiques. Son innombrables los restos que d'aquesta
época encara se conservan en Catalunya; á los ja citats poden afegirshi: la
torre dels Scipions, l'arch de Bará, la torre del Breny y les columnes
d'Hércules. Les belles arts estavan
molt adelantades segons demostran los fragments d'estátues y frisos que's
troban.
28. Letres y ciencies .- Los romans imposaren
lo llatí no sols com á llengua oficial sinó també com idioma popular, pero's
barrejá ab les antigues paraules ibériques resultant una llengua nova. A mida que la corrupció portava á Roma á la
decadencia literaria, anava brillant y s'imposava la nostra literatura. Los millors escriptors catalans d'aquesta
época eran cristians, y entre los més notables poden esmentarse: St. Pacia, bisbe de Barcelona; St. Damás, papa; St. Oraci, arquebisbe de
Tarragona; St. Victor, bisbe de
Barcelona; y Oronci, historiador.
