dimarts, 23 de setembre del 2014

COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL IV


ESTAT Y CIVILISACIO DE CATALUNYA

EN TEMPS DELS ROMANS



23.    Organisació administrativa y judicial.- Catalunya formava part de la provincia Tarraconense y estava dividida en Convent juridichs ó audiencies pera la administració de justicia.  Dintre les provincies hi havia colonies que tenían los matexos privilegis y lleys propies; y ciutats lliures, confederades, y etipendiaries, que tenían llurs concells ó curies.
Entre les moltes poblacions catalanes que'ls romans fundaren, engrandiren ó donaren nom, merexen citarse:  Tarraco (Tarragona), Dertosa (Tortosa), Barcino (Barcelona), Gerunda (Girona), Aqua Calida (Caldes), etc.

24.   Vies ó camins.-  Catalunya estava creuada per moltes vies, especialment per la augusta que venint de Roma passava per Girona, Barcelona y Tarragona; les altres unian les ciutats y pobles entre sí.  Aquestes vies estavan magníficament empedrades y de tant en tant hi havia pedres miliaries hon se trobavan assenyalades les distancies.


25.  Aqüeductes, ponts y círcos -.  Los aqüeductes eran soterranis ó aparents; los primers consistían en galeríes de mina, y los segona en archs sobreposats, com lo de Tarragona.  Peró en cap construcció prengué l'arch formes tan atrevides com en los ponts; entre altres poden citarse, lo de Manresa y un fragment de lo del Diable de Martorell.  Construhiren també 'ls romans circus y teatres en Tarragona y Barcelona; los primers tenían la forma circolar y 'ls segons semi-circolar.


26.  Agricultura, industria y comerç -.  Les villae ó masies de que's troban restos per tot Catalunya, foren centre de conreu d'estesos territoris hon treballavan esclaus, y s'hi cullía 'l ví, l'oli y 'ls fruyts que eren enviats á Roma.  De les mines de Llivia s'estreya 'l coure y de les dels Pirineus la plats.  Les arts y oficis de les ciutats estavan agremiats, predominant los de la orfebrería serralleria y texits de lli y seda molt estimats dels romans.  Aquest desenrotllo agrícola é industrial estava sostingut per un actíu comerç molt més gran en lo esterior que en l'interior, arribant á tenir fama de ponts comercials de primer ordre los d'Emporion, Barcino, Tarraco, y Dertosa.

27.  Arquitectura .-  Los romans portaren á Catalunya la seua arquitectura quals elements constitutíus eran la columna y l'arch semicircular, y la aplicaren als temples y especialment á les obres públiques.  Son innombrables los restos que d'aquesta época encara se conservan en Catalunya; á los ja citats poden afegirshi: la torre dels Scipions, l'arch de Bará, la torre del Breny y les columnes d'Hércules.  Les belles arts estavan molt adelantades segons demostran los fragments d'estátues y frisos que's troban.

28.  Letres y ciencies .-  Los romans imposaren lo llatí no sols com á llengua oficial sinó també com idioma popular, pero's barrejá ab les antigues paraules ibériques resultant una llengua nova.  A mida que la corrupció portava á Roma á la decadencia literaria, anava brillant y s'imposava la nostra literatura.  Los millors escriptors catalans d'aquesta época eran cristians, y entre los més notables poden esmentarse:  St. Pacia, bisbe de Barcelona;  St. Damás, papa; St. Oraci, arquebisbe de Tarragona;  St. Victor, bisbe de Barcelona;  y Oronci, historiador.









COMPENDI DE LA HISTORIA DE CATALUNYA - CAPITÍTOL III

LOS ROMANS EN CATALUNYA
Desde 205 (abants de J. C.) á 400 (després de J. C.)




15.    Resúm d´aquesta época.- La estada dels romans en Catalunya comprén una época de 614 anys que´s divideix en dos períodos.   Lo primer, ó de la lluyta per la independencia, durá 189 anys, desde la espulsió dels cartaginesos fins á la subgecció de Catalunya als romans en temps d'August (19).   Aquest período está caracterisat per les seguides rebelions y lluytes en que´ls catalans demostraren llur amor á la independencia  y llur valentía, y´ls romans una crueltat gran.   Lo segón período, que comprén 428 anys, comença ab August y acaba ab la ocupació dels Goths.   Es un período de pau y civilisació aumentada pel cristianisme que s´arrela á Catalunya ab la sanch de innombrables mártirs.

16.    Lluyta per la independencia.   Indibil y Mandoni.- Los catalans qui no veyan en los estrangers mes que tirans y esplotadors de la riquesa de nostre pays, començaren una gerra en nom de la Independencia á les ordres dels ilergetes Indibil y Mandoni, qui ja havia lluytat contra´ls cartaginesos y celebrat tractats ab Scipió.   Foren derrotats y se sotmeteren, peró fou per poch temps, donchs havent marxat á Roma Scipió, los catalans tornaren á axecarse lluytant contra Leutul y Manli, enviats contra ells.   Indivil murí en la batalla y Mandoli fou crucificat.

17.    Lo Consul Cató .- La anérgica lluyta de Catalunya contra´ls romans fou causa de que´l crit de independencia s´estengués per tota la Península.   Roma enviá aleshoras al consul Cató, qui al desembarcar en Empurias ja tingué de lluytar ab los del pays, se tralladá á Tarragona, y haventse axecat los Bergistans, Cató decretá lo desarmament de tots los ibers de l´Ebre als Pirineus;  los Sedetans, Suesetans y Ausetans se li sotsmeteren, peró no axis los Lacetans qui, vivint en la part montanyosa y en afraus inaccessibles, pogueren resistir millor.

18.    Rebelió y triomf de Sertori.- A Roma hi havia guerra civil.   Sila dominava tiránicament aborrit dels partidaris de Mari, entre´ls quals se feu célebre Sertori qui´s guanyá les simpatíes generals y proclamá la independencia d´Espanya.   Catalunya seguí la seua causa ab entusiasme, auxiliantlo ab grans forces, especialment los Ausetans, peró Sertori fou assessinat en un ápat en Etosca (Aytona) l´any 73, per Perpenna.   Los catalans qui l´acompanyavan se mataren, ja pel sentiment que´ls hi causá aquella trahició, ja pera no rendirse.

19.    Cessar en Catalunya.- La enveja fou causa de que s´encengués una nova guerra civil entre Cessar y Pompeius, pacificador de les Galies lo primer, y d´Espanya lo segón.  Catalunya fou lo teatre d´aquesta rivalitat, donchs aqui tenía Pompeius lo seu exércit.   Cessar vingué á Catalunya y trobá la host pompeyana, manada per Petrius y Afrani, fortificada en la vall del Segre y ciutat de Lleyda;  gracies á la tactica militar d´aquell general la ciutat fou encerclada y´ls pompeyans se vegeren obligats á retirarse riu avall, peró foren rodejats per les tropes de Cessar y tingueren de rendirse (49).  Aquest fet important fou causa de que tot Catalunya se sotmetés al vbencedor; exemple que fou seguit per los altres pobles d´Espanya.

20.    Catalunya sots l´imperi.- Catalunya gosá de pau y de certa protecció en temps del primer emperador de Roma, Octavi August, qui vingué á Tarragona estantshi un any.   Aleshores començá la época de més esplendor de la Catalunya romana, vivint ab certa autonomía y sense que desapareguessen les seues regions ó comarques históriques de que havén parlat, aytals com los Ilergetes, Lacetans, Ausetans, etc.; aquest benestar material anava aumentant mentres l´imperi se´n anava á la posta.

21.    Lo Cristianisme en Catalunya.- En temps de August nasqué´l Cristianisme que tan poderosament havia de influhir en lo mon.   La tradició assegura que´l apóstol Sant Jaume vingué á Catalunya (42) de pas cap al Nort d´Espanya, y que Sant Pau desembarcá á Tarragona junt ab sos dexebles (59) qui s´estengueren per les costes catalanes predicant lo Evangeli.   Allavors les princvipals ciutats començaren á tenir Bisbes qui predicavan la divina paraula sense interrupció.

22.    Mártirs catalans.- Catalunya acullí lo cristianisme benévolament, haventhi molts mártirs en les primeres persecucions.   En la primera, decretada per Maximí, fou martiritsat l´hermitá de Brufaganya, Sant Magí (235); en la de Galieno, Sant Fruytós, bisbe de Tarragona (260); y en la del terrible Diocleciá, foren mártirs Santa Eulalia, Sant Sever, Sant Narcis y moltíssims altres.   Ab la conversió de Constantí (306) se seguí la pau, y gracies á ella se estengué rápidament lo Cristianisme.                                                                               


Sant Pere de Casserres

El monestir benedictí de Sant Perer de Casserres es troba a una hora escassa del camí del Parador de Turisme de Vic, conegut popularment per parador de Sau, inaugurat el 1972 a tocar l'antiga masia  del Bac de Sau.   Pertany al municipi de les Masies de Roda i hi porta la carretera que surt de la de Vic a Olot, al Km  4, i que després de passar a frec de Tavèrnoles i de Savassona arriba en poc més de set quilòmetres a l'esmentat parador.   Un cinquanta metres abans d'arribar al parador, una pista, que s'enfila molt dreturerament en el seus primers cent metres, porta fins al mateix monestir.   En arribar al cim de la península envoltada pel riu Ter la pista va planejant i contornejant  uns set cims fins arribar a l'envista del monestir.
Uns dos quilometres abans del cenobi, en el punt on la península és més estreta una antiga muralla barrava el pas i era con una protecció del recinte que antigament havia tingut consideració de castell termenat.
És la muralla anomenada per alguns autors de Lluís el Piadós, per creure que fa referència  a ella el lloc de Casserres que es va fortificar el  798 en la primera reorganització militar de la contrada on es diu que el comte Borrell d'Osona va fortificar Cardona,
Fins fa pocs anys, abans d'omplir-se el pantà de Sau el 1962, s'hi accedia per un camí que per la part de ponent passava pel Mas Colom Xic i baixava al riu Ter que es travessava al gual per l'antic camí de  “les passeres dels monjos”  o de Roca de Llum, o per unes palanques que el riu s'emportava regularment.   L'embassament del pantà de Sau envolta ara totalment l'encinglerat penyal on hi ha el cenobi, però aquest té camins d'accés a llevant i a ponent que utilitzen alguns afeccionats als esports nàutics.
 L' origen del monestir. 

Amb anterioritat a la construcció del monestir hi havia a l'indret de Casserres, situat dintre els dominis que servien de dotació al càrrec del vescomtat d'Osona, un castell termenat documentat des del 898, quan Martí i la seva esposa Algereda varen vendre a un particular una casa amb terres al comtat d'Osona.   Altres documents dels anys  924, 930, 931, 934, 956  i 959, parlen de la vila Germani, del Foratvores i de la vall de Villaret, tot en terme del Castro serra o Castrum serra, cosa que indica que la seva jurisdicció s'estenia per l'altre vessant del Ter, on hi havia l'antiga parroquial de Sant Vicenç sa Riera o de Verders, ara traslladada al parc de Can Deu de Sabadell, i s'enfilava fins al mas Villaret del municipi de Tavertet.
Aquest castell era, com ja hem esmenat, un feu dels vescomtes d'Osona, els futurs vescomtes de Cardona i anava lligat al gran lot de dominis vescomtals que comprenia els actuals municipis de Pruit i de Rupit, de Susqueda, Tavertet, Tavèrnoles amb Savassona i una part del de Masies de Roda de Ter.
Tot i que el document més antic no en facin esment, sabem pel document del 1006 que en  “ temps antics” s'havia construït en aquest castell una capella o església dedicada a sant Pere, que entorn del 1006 els esmentats vescomtes varen decidir de convertir en un monestir benedictí.   Pel mateix temps hi havia també dintre del terme de Casserres a l'altra banda del Ter, en una llenca de terra del municipi de l'Esquirol, ara inundada pel pantà de Sau, una església dedicada a Sant Vicenç, que en endavant havia d'esdevenir la parroquià o església amb funcions parroquials dels masos radicats a l'antic terme del  “Castell de les Serres” o de Casserres, que en endavant es coneixeria per Sant Vicenç sa Riera o de Verders, També hi hagué antigament per aquest verals una església dedicada a santa Coloma, d'emplaçament totalment desconegut, esmentada en un document del 956.

Una antiga llegenda pretén que el monestir de Sant Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes de Cardona sobre les relíquies o despulles d'un infant dels vescomtes, el qual es conservà momificat, en una capsa de fusta, situada dins un petit armari situat a la part esquerra de l'altar major, obert en la gruixària de l'absis i que va desaparèixer misteriosament pels vols de l'any 1970.   Aquesta llegenda la va explicar ja el visitador i vicari general del bisbat de Vic, Segimon Ferreres, en la visita  pastoral que va fer al monestir l'any 1556, el vicari o sacerdot que aleshores tenia cura del monestir.   Aquesta versió, la més antiga que es coneix, traduïda del llatí diu:   “en primer lloc va trobar en una caps de fusta pintada, les despulles d'un nen el qual, segons diuen, fou fill del senyor de Cardona i que es veneren com a relíquies.  Aquest nen segons va explicar el capellà o vicari del monestir, tres dies després d'haver nascut va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dintre una arca tancada i que aquesta fos posada sobre un cavall i que es permetes a aquest anar on volgués.   Allà on s'aturés i reposés el cavall s'havia d'edificar un monestir sota l'advocació de Sant Pere;”  aixi fou edificat aquest monestir de Casserres”.   Altres versions de la llegenda diuen que els vescomtes de Cardona vivien en un castell anomenat de Tolcs, prop de Rupit, i que el cavall o mula caigué mort en arribar a l'extrem de l'espadat de Casserres.  
S' explica que el sant infant era molt venerat al monestir i que quan hi havia sequera es baixava en processó fins el Ter i es mullava l'arca en les seves aigües.
Tothom sap que una llegenda té molt poc valor històric, i menys quan va acompanyada de trets o llocs comuns.   Amb tot sempre en el fons hi ha quelcom de real que li ha donat origen i en el cas de Casserres es dóna la circumstància que el vescomte Bermon, fills dels vescomtes Ramon i Engúncia, que comença l'edificació de l'església actual, morí sense fills vers l'any 1030.   No podria ésser aquest cos el d'un fill de l'esmentat vescomte que morís l'infant.

La fundació del monestir, no l'erecció de l'església, va fer-se, però, a partir del 1005 o 1006 i consta ja l'existència d'una comunitat en el a partir del 1012, poc abans de la mor del vescomte Ramon.   Engúncia, mare de Bermon i dels seus germans, vescomtes també, Eribau i Folc, morí el 1062 i ella és la qui va veure aixecar l'església i la qui assistí a la seva consagració que tingué lloc vers l'any 1053.

La comunitat sembla que no fou gaire nombrosa els primers temps i això segurament devia fer que el monestir aviat caigués en la condició de priorat.   Entre els documents on s'esmenten més monjos consignen un del 1094 amb el prior Ademar i cinc monjos, Berneri, Guillem, Ramon, Bernat i Guillem;  i el prior Constantí el 1154 amb els monjos Rodolf, Adalbert, Pere, Bernat de Sau, un altre Pere, Ponç i Girbert.
Mes endavant, el segle XIII la comunitat s'augmentarà amb alguns preveres amb el nom de  canonicus  o que volien viure sota la regla i alguns donats, a vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze personàs, i els segles XIV i XV els monjos baixaren a tres i dos fins a haver-hi en temps dels priors comendataris només un monjo, un prevere i un servent.

Els documents dels primers temps de l'existència del monestir només ajuden a consignar la molta atracció que tenia Osona Sant Pere de Casserres per les sovintejades deixes de béns i simples llegats testamentaris sense cap aportació especial a la vida comunitària ni institucional del cenobi.
Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia.  
Dintre el clima d'unió de cases monàstiques catalanes a grans abadies estrangeres que s'efectua a partir del 1078, el monestir de Sant Pere de Casserres el 1079 fou unit a la gran abadia de Cluny pels vescomtes de Cardona per tal d'assegurar així la vida monàstica i la regularitat.   L'any següent  Adalets Guadall donà a Cluny el priorat de Sant Pere de Clarà, i abans del 1096 tenia també unit el priorat de Sant Ponç de Corbera, així com diferents béns i territoris a altres indrets de Catalunya, com roda de Berà, que li fou donat el 1066 per Mir Geribert.
La gran abadia de Cluny organitzà tots els seus béns i petits priorats de Catalunya entorn del de Sant Pere de Casserres que així es convertí en centre de les possessions de Cluny a Catalunya.


Una visita feta per dos priors visitadors de la casa nova de Cluny a Casserres el 1277, diu que a Casserres ha havia d'haver dotze monjos i que només n'hi havia set.   Es queixen els visitadors que el monestir es troba carregat de deutes i amb unes tres-centes lliures manllevades als jueus de Vic, de Barcelona i de Manresa, per al pagament de les quals s'han empenyorat els rèdits del castell del Creixell, la batllia de Prat-narbonès, els béns del Vallés i els rèdits de la Segarra.

També es conegut el fet històric que el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, que després d'una llarga sèrie d'anys de lluita amb els seus canonges fou comminat per Roma a retirar-se, ho va fer l'abril de 1233 a Sant Pere de Casserres, monestir on murí  el 25 de novembre del mateix any i on fou enterrat.
Al Museu Episcopal de Vic es guarda una sepultura amb l'escut dels Tavertet, nobles que, com els castlans de Cabrera, els Savassona, els Sau i altres s'enterraven a Casserres.

A finals del segle XIV, l'estat material del monestir era força lamentable, per això davant les pressions dels visitadors de Cluny i les instàncies del bisbe de Vic, el prior comanditari el cardenal Joan, del títol de Sant Damas, que era a la vegada abat de Monte Aragón, va donar autorització perquè dos mestres de cases de Vic Antoni Torra, que era també picapedrer, i Francesc de Pujol, fuster i paleta, fessin una inspecció del monestir i indiquessin el que calia repassar i el muntant de les reparacions.


L'ultima visita que coneixem dels visitadors de Cluny és de l'any 1460, quan ja era prior Vicenç de Castellvell, home del qual podríem escriure una llarga biografia per la seva actuació bèl·lica en la gerra de remença contra Joan II, en la qual el monestir de Casserres tingué un paper brillant com a fortalesa i refugi contra els partidaris del rei Trastàmara.

Els visitadors de Cluny diuen en substància que l'església està ben proveïda de relíquies, robes i ornaments.   Fan esment del claustre, dormitori, refetor i altres coses del priorat totes necessitades de reparació, cosa que indica que o bé no es va fer la del 1410 o tot va tornar al seu mal estat a causa del terratrèmol del 1427.

Diuen encara que el prior i monjos no fan com cal l'ofici diví i no hi ha el número de dotze comunitaris que hauria de tenir el monestir.   El prior està malat i només hi té un novici.   Varen manar que com a mínim hauria d'haver-hi sis monjos i que s'hauria de resar l'ofici diví con és costum de fer en els monestirs conventuals.
Acaben insistint que s'augmenti el nombre de monjos, s'hi visqui regularment i es facin les reparacions del monestir.
En realitat el monestir estava ja a les seves acaballes i entre el 1463 i el 1465 s'hi recollien els homes de Roda i d'altres llocs en la llarga etapa de lluites que va commoure Osona i que tenien com a capitost de les tropes addictes a Joan II el noble osonenc Bernat Guillem d'Alta-riba.

El monestir tingué com a darrer prior comendatari a Carles de Cardona, el qual fou també el darrer abat de l'Estany, Aquest, el 1570, féu un arrendament per tres anys dels béns del monestir a Mirambell, Falset i Puigpelat de la Segarra a Jaume Argullol, de la Sala de Mirambell.   El mateix any 1570 tenia com a capellà per a celebrar el culte al monestir el prevere Esteve Budor, al qual pagava una quantitat anyal;  fora d'ell només hi havia un parcer per a dur les terres.
El prior Carles de Cardona va morir el 1572 i el 1573 el rei ja havia unit el monestir de Casserres al col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja.


Els rectors del col-legi de Betlem s'intitulaven “prior de Casserres”  i aixi troben un seguit de jesuïtes que des de Pere Vila, el 1573, fins Antonio de Larco, el 1627 intervenen en els afers de Casserres com a priors i propietaris, que pagaven un sacerdot perquè hi digués missa.   Amb l'expulsió decretada pel rei Carles III el 1767 es va acabar el domini dels jesuïtes a Casserres, on feren el nou retaule, encara conservat , i mantingueren precàriament les edificacions destinades, però, a usos agrícoles.   Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s'ocuparen del culte, però aquest, a instancies de l'autoritat religiosa, va continuar fins a mitjans segle XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona.   Des d'aleshores la casa va experimentar un procés imparable de rüina i degradació.

Cap el 1880 s'havia consolidat a Vic un grup de joves que s'anomenaren  “Els Vàrius”.
Tots ells tenien en comú una mateixa procedència i unes mateixes afinitats.   Fills de famílies terratinents amb recursos per disposar de temps lliure, una afició per l'excursionisme entès aquests, mes com a descoberta històrica – arqueològica d'un territori que com esport, practicats de les Belles Arts, especialment, el dibuix, la pintura i la fotografia que s'havia incorporat feia poc, gràcies a l'aparició de les plaques seques de gelatinobromur de plata, a aquestes disciplines ells foren els primers que van deixar testimonis gràfics que van fer que la gent es tornés a interessar per Casserres.

El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de Nacional el 3 de juny de 1931, i a causa d'això el 1934 l'arquitecta Josep Mª. Pericàs i l'historiador Ramon de Vilanova van promourà la creació d'un  “Patronat de Santpere Casserres”, que proposava estudiar i restaurar el Monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.

Les primeres obràs de restauració consolidació les va dur a terme, entre els anys 1952 – 1962, l'arquitecta Camil Pallás de la Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir.


Aquestes obres varen salvar el monestir del que semblava una ruïna irreparable.
La gran difusió de la  Catalogne Romane  (1960)  del Dr. Eduard Junyent, va destapar l'interes dels estudiosos , sobre tot estrangers vers Casserres cosa que va facilita, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic de Vic i de Sau, inaugurat el 1972.

Això va contribuir també a la degradació progressiva de les ruïnes, per que al costat dels estudiosos o amants del Romanic, hi acudiren també aficionats, a l'esoterisme i s'hi celebraren algunes  “misses negres”  que embrutaren els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.
Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90.
El gener de 1991, el Consell Comarcal d'Osona adquiria la propietat del monestir i d'un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració.

Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del Departament de Cultura emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l'edifici i la seva adequació per a visites del public.
La inauguració de l'obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998.  


Des d'aleshores Casserres s'ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants, i també de celebració de concerts i altres actes culturals.