Presentació

La historia és, per definició, canvi de societats, cultures, tecnologies... El que avui són països de parla catalana han tingut períodes de convergència i d´altres de distanciament.

Generalitats comunes i particularitats, arrels profundes i tendències recents n´ha configurat la personalitat.

A l´arc nord-occidental de la Mediterrània, la república romana va tractar d´iguals territoris amb herències i antecedents molt diversos. De la fragmentació de mon roma, en van sortir bases de l´Europa que avui coneixem, amb els seus diversos nuclis generatius. Catalunya, un petit país de la perifèria carolíngia, nascut a cavall dels Pirineus, afaiçonat amb al-Àndalus i contra al-Àndalus, i en germandat amb Occitània i Aragó va assolir carta de naturalesa. I encara, en un temps d´espases, les seves gents, els catalans, van conquerir, colonitzar i governar diferents territoris de la Península Ibèrica i de la Mediterrània.

Durant l’edat mitjana els estats de la Corona d´Aragó esdevingueren com una solida mata de jonc. El racó nord-occidental de la Mediterrània esdevingué un mar català. Més tard, a partir de d’edat moderna, alguns camins van ser divergents, més per raons exògenes. D´Almansa a l’onze de setembre van marcar la fi política dels estats                   d´Aragó. I en definitiva, això va significar un futur incert i depenent per a la llengua i la cultura catalanes. Tanmateix la remor va persistir i persisteix. La llengua i la cultura són un poderós component d´identitat nacional, i la consciència i l´enyor de la nació no solament tenen una dimensió de passat, esdevenen també un horitzó i un projecte de futur.

El mot geografia deriva dels mots grecs “geos”, que vol dir terra i “graphos”, que vol dir descripció. O sigui descripció de la terra. El significat d´aquesta paraula és de caràcter molt general, ja que de fet es divideix en diverses branques i especialitzacions. Com a visió de conjunt, podem esmentar les principals. La geografia física és la que estudia la orografia i la hidrografia, o sigui les muntanyes, les valls, les planes i els rius, els estanys, les fonts i els mars. La geografia humana és la que estudia la instal·lació de         l´esser humà damunt d´aquelles muntanyes, d´aquelles valls i d´aquelles planes.               D´aquests fet, de la instal·lació de l´home en aquets territoris, se’n deriven una successió d´aspectes, els principals dels quals es poden anomenar així: polítics i econòmics, fronts de riquesa i de producció, com són la indústria, el comerç,                    l´agricultura, les comunicacions, com també les races humanes i els seus desplaçaments, les cultures dels diferents pobles a través del temps, amb llurs influencies damunt d´altres pobles sobre llengües, religions, formes de govern, ciències, arts, etc.

Primer de tot, cal aclarir que considerem l´existència de diferents Catalunyes, les    quals poden esmentar separadament.    En primer lloc tenim el que s´ha convingut           d´anomenar la Catalunya estricte, que és el territori format per les quatre “províncies” de Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona, formant part de l´actual administració de        l´Estat espanyol. Aquesta Catalunya és la que troben representada en el gravat núm. 1, en el qual podem veure també com s´ha volgut comprar amb la forma una pell de toro adobada, la península itàlica amb una bota de muntar, i l´estat francès amb un hexàgon.

Aquest triangle imaginari tindria els seus vèrtex al cap de Creus, al pic de Vacanera i a la desembocadura del riu Sènia i els seus costats tindrien una llargària de 230 Km., 262 Km. I 305 Km.

Hi podem veure assenyalades algunes principals ciutats, només que a títol de referencia, per indicar, per exemple, que Figueres, Puigcerdà i Vielha, es troben situades aproximadament en el costat nord, Vielha, Lleida i Tortosa, en el costat oest. I Tortosa, Tarragona, Barcelona, Girona i Figueres, en el costat est. Els límits d´aquest triangle, ara no del triangle imaginari, sinó del triangle real, presenta les següents particularitats: El costat nord ve assenyalat, no sempre, però gairebé sempre, per una línia de carenes, o sigui per una línia de muntanyes. El costat oest ve limitada, no sempre, però també gairebé sempre, per una línia de rius, per una línia de cursos d´aigua. I al costat est limita amb el mar, és la línia de la costa.

Aquest territori, la Catalunya estricta, té una extensió d´uns 32.000 Km2. Per millor imaginar-se què representen aquests 32.000 Km2. Hom fa unes comparacions amb alguns altres països europeus, i així podem dir que Catalunya és una mica mes gran  que Bèlgica, és pràcticament igual que Holanda, i és una mica més petita que Dinamarca i Suïssa.

Una altre Catalunya és la que tenim representada en el gravat núm. 2.

És la Catalunya lingüista, o països de parla catalana que, a més de la Catalunya estricta, compren unes comarques situades al nord, actualment annexionades a l´estat francès, les quals comarques es té tendència a anomenar cada dia més amb la denominació de “Catalunya Nord”, També al costat nord, hi ha un altre territori, que és Andorra, que és un petit país independent. A l´esquerra d´Andorra, el límit lingüístic concorda un tros amb el límit polític fins que, de sobre, els dos límits es separen oposadament, formant així una comarques on no es parla català. Si no la Occità. Aleshores, el límit lingüístic s´allunya del límit polític i inclou una franja de territori avui dia formant part del conjunt de les tres províncies que integren l´actual regió aragonesa. Més avall, el límit lingüístic comprèn pràcticament tots els territoris que formaven l´antic regne de València. Després hi ha el conjunt de les illes Balears i, a l´illa de Sardenya, actualment administrada políticament per              l´estat italià, hi ha el petit enclavament de la ciutat de l´Alger. En el gravat queden clarament indicades les diferents variants de català que forment el conjunt de territoris de llengua catalana.

Després hi ha una altra Catalunya que va florir, que va expansionar-se i que va exercir la seva influencia política, militar i econòmica, durant un determinat temps de l’edat mitjana, per extensos sectors del Mediterrani. Finalment, hem d´esmentar una altra Catalunya, representada en el gravat núm. 3. Que és la Catalunya natural. De fet mirant-nus, doncs el mapa del gravat núm. 3.

Notem tot seguit que Catalunya és un país acusadament muntanyós, cosa que queda demostrada a bastament si diem que l´altura mitjana de Catalunya es troba al 700 m, la de la resta de la península ibèrica a 660 m, i la de França, tan sols a 342 m. És curiós de notar que l´altura mitjana de totes les terres del Món, és també de 700 m. És molt probable que una altre impressió que ens causi aquest mapa sigui justament una sensació de garbuix, de cosa inextricable. De fet, però, si es concentra una mica                      l´atenció, aviat es veu que hi ha unes constants, unes línies mestres. A més, assegurem que hi ha una absoluta harmonia.  

 Eixís, dons, podem veure com l´estructura física del país ens queda sintetitzada mitjançant el gravat núm. 4,

el qual al seu torn, és l´expressió gràfica de la primera clau del quadre sinòptic. O sigui que dividirem el país en “ tres grans unitats del relleu”, que anomenarem: al nord, Sistema Pirinenc; al sud, Sistema Mediterrani; i al centre, separant ambdós sistemes, Depressió Central. Cuitem a aclarir que s’entén, per “sistema”, un aplec o conjunt, més o menys nombrós, de serralades i massissos. Te molt d’interès veure el mapa del gravat núm. 5, perquè reflecteix molt bé les línies bàsiques del muntanyam de Catalunya i les direccions generals de les principals serralades.

El seu autor és el doctor Lluis Solé i Sabarís,    i fou publicat fa mes de 50 anys.                   Ha esdevingut clàssic i ha fet molts bons serveis per a la comprensió de l´estructura física de Catalunya, És conegut amb el nom de “mapa del ventall”, perquè recorda la figura d´un ventall, les barnilles o costelles del qual conflueixen en el golf de Roses, formant així  l´imaginari eix d´aquest imaginari ventall.     S´hi destaquen ben clarament el conjunt de serralades que forment el Sistema Pirinenc,    l´altre conjunt que formen el Sistema Mediterrani. Així des del nostre imaginari observatori i fitant            l´esguard en direcció nord, o sigui vers el Sistema Pirinenc, trobaríem primer el seguit de serralades que formen l´anomenat Pre-Pirineu i, darrera d´ell, l´altre enfilall             de serralades que constitueixen el Pirineu. Semblantment, mirant vers el sud, en direcció al Sistema Mediterrani, trobaríem primer les serralades que formen el Prelitoral  i, darrera  d´aquest, la línia de serralades del Litoral. 

Tex estret parcialment de  Geografia de Catalunya aspecte físic             

 de Joaquim Cabeza i Valls.

Axiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excorsiomista de Catalunya

                                                   Barcelona.

Tren107 (01) by Tren De Mitjanit on Mixcloud