dimarts, 25 de febrer del 2014

L´ermita de Sant Joan de la muntanya de Montblanc.

Conèixer la història de l´ermita de Sant Joan de Montblanc significa dedicar hores de recerca entre llibres i arxius.   En els més de sis-cents anys s´història  d´aquesta ermita són els ermitans que hi han fet estada, des que l´any 1416 Elionor d´Urgell (coneguda popularment com a Nialó) hi féu estada, essent-ne la primera ermitana. **

La Conca de Barberà, tal com la defineix Josep M. Poblet * és com una espècie de cassola feta de muntanyes.   La comarca, vista des       d´un avió, presenta el següent aspecte: els rius Anguera i Francolí, rodejats de quadrilàters de cultiu i entremigs s´esgraonen els pobles que la integren.  Les muntanyes que l´emmarquen són més aviat escarpades, més pelades les de la part nord i nord-est i sense massa vegetació.   Les de migdia i cap a ponent es veuen més poblades         d´alzines, roures i pins.  A les de la part de ponent, dalt d´una cinglera, damunt   d´una roca des de la qual es domina tota la Conca, s´alça  l´ermita de Sant Joan de la Muntanya, i als seus peus, tal com deia el poeta, la vila de Montblanc hi dorm mandrosa.

El lloc és pintoresc.  Un enorme cingle li serveix de peu, i part de l´ermita és buidada dins la roca.  Una renglera de quinze corpulents i alts xiprers donen la benvinguda al fatigat caminant que gaudeix d´un espectacle i vista imponents.

Seguint per sota de l´ermita cap a l´esquerra, un petit sender s´enfila cap a la roca que li fa de mirador.  És una gran roca de sauló, vermella, que a la vegada li fa de paret i de sostre.  Aquesta roca és coneguda com la Roca de la Foguera, ja que antigament, durant la nit de Sant Joan s´hi encenia una foguera i fins que no era abrandada no s´encenien les altres fogueres conquenques. 


Una barana metàl·lica feta amb cadenes protegeix el visitant de                l´altura.  Allà es contemplen, per una banda, l´Espluga de Francolí  i Vimbodí; per l´altra, Pira, Forès, Solivella, Sarral... Al centre hi ha Montblanc, Barberà i Prenafeta; al fons, Serra Carbonera, amb Cogulla de Miramar i la massa del Tossal Gros; al costat oposat, la serra del Tallat. Al fons al nord, a la llunyania, es retallen les muntanyes de Montserrat i, en dies clars s´albira la serralada dels Pirineus coberta de neu.

Segons Antoni Palau i Dulcet * l´ermita fou fundada per la comtessa d´Urgell, que hi féu estada fins a la seva mort l´any 1430, però el pare Finestres * esmenta que l´ermita ja existia i que ella la va refer i li donà l´aspecte què més o menys la coneixem avui.   A finals del segle XVIII hom intentà reconstruir i s´hi pogué celebrar missa (1792). L´any 1880 Les condicions de edifici tornaven a ésser pèssimes i calgué intervenir de nou en el seu manteniment el 1906 i el 1946.
Sant Joan, com moltes altres ermites, s´abandonà i caigué en runes.  Foren molts els intents de restaurar-la, però ja no s´hi sentien les paraules de benvinguda del vell ermità, la calentor de la llar de foc o el soroll de l´aigua. I no s´hi sentien perquè el silenci i la ruïna s´havien apoderat de l´indret.   Dels vells temps ja no en restava res, sols el record, fins hi tot la campana havia desaparegut.   La volta de          l´entrada a la capella era a cel obert, enrunada; a la fi, el que l´excursionista hi trobava era desolació i tristesa.   La ubicació de l´ermita en plena muntanya dificultava pujar-hi el material i els estris necessaris per revifar-la.
Fou l´any 1993 quan alguns montblanquins; els germans Josep i Joan Jàvega, Joan-Serafí Serra i Joan Casares, pujaren de nou a  l´ermita amb intencions de revifar-la.I ens explicant aquell moment:
< Teníem la intenció de crear un petit grup per donar a conèixer la nostra vila i comarca al turisme.  Després de donar-hi moltes voltes arribàrem a la conclusió que podria resultar interessant fer-ho a tall de teatre.  Començàrem a treballar, a recórrer tots els pobles de la comarca, a fer fotografies i diapositives, a remenar llibres que parlessin de la vila i de la Conca, així nasqué Estrams. *

Quan ja quasi tot estava a punt ens mancava una cosa molt important:   la presentació.   Volíem fer-ho d´una manera original i especial, cercar una fórmula única de descriure els pobles de la comarca: decidirem, per tant, fer-ho com si nosaltres fóssim ermitans de Sant Joan i expliquéssim a la gent tota la Conca vista des d´allà d´alt, clarament, era una forma única >. 

Així, pujaren el primer de maig de 1993 a l´ermita de Sant Joan.  Ens expliquen que a mig camí se´ls va posar a ploure i que arribaren xops a Sant Joan.  Per escalfar-se i assecar-se feren foc dins el que avui es la capella.
El dia 3 de maig ho van comentar amb els companys i fou el Marian Martinez (de cal Tauler), qui va dir que ell estava disposat a ajudar junt amb els seus fills. 

També el Salvador Sanahuja i altres s´hi interessaren. Quedaren que ho dirien a familiars i coneguts i que el proper dissabte, dia 8, a les vuit des de la plaça Major anirien cap a Sant Joan per veure què s´hi podia fer.  Més o menys aixi podria ser com començaria el que mossèn Antoni-Maria Casas * anomenà el.
                                                                                           <Miracle de Sant Joan>

Efectivament, el dissabte dia 8 de maig de 1993 més de quaranta persones es trobaren a la plaça Major i sortiren cap a Sant Joan a peu; llavors no hi havia cap altre mitjà per arribar-hi.   Hi van anar amb estris per començar a treballar en la recuperació i reconstrucció de l´ermita.

La primera tasca fou la de desbrossar els entorns i condicionar   l´esplanada del Mirador amb l´objectiu de poder-hi tornar a fer festa la diada de Sant Joan  d´aquell any.  Com a símbol que la vida tornava a l´ermita s´acordà posar una senyera al Mirador i des del dissabte vuit de maig de 1993 que mai a faltat presidint la Conca, com tampoc ha faltat en una capsa de ferro amb un llibre de muntanya perquè tothom pugui posar-hi el que vulgui.
La festa es recuperà de nou l´any 1993, Des de llavors, el foc del Canigó el dia 23 de juny arriba a Sant Joan.  Aquell 1993, la gent acudí a la revetlla a l´ermita i el dia 24 de juny foren mes de mig miler de persones les que hi pujaren per celebrar la festa.   La capella encara estava enrunada i tancada al públic amb uns cartells en que posava:  < No entreu amenaça ruïna >.  En la gran roca de sauló, damunt la font, hi resta per a sempre la mostra, d´aquella primera festa: una rajola de ceràmica amb un dibuix de                l´ermita amb l´estrofa dels goigs:
                                                    < Al qui a Vós confiat acut, Socorreu-lo Sant Joan >

Ermita de Sant Joan. Montblanc.    Festes de Sant Joan. 24 de juny 1993.

Es féu missa a l´esplanada , concelebrada per Mn. Àngel Bergadà plebà de Montblanc, i per Mn. Palacin.   El club Atlètic de Montblanc, organitzà una cursa des de Montblanc fins a Sant Joan, passant per l´ermita de la Santíssima Trinitat. El Ball de Bastons va recuperar l´antiga tradició de picar el Ball de Sant Joan a  l´ermita, tal com es feia tradicionalment.  Els actes foren retransmesos per Ràdio Montblanc, que pujà els equips a coll, i gracies a l´esforç d´Anton Rosselló, que posà la megafonia, s´hi pogué posar música i es pogueren fer servir micròfons per la missa.  En acabar l´ofici es féu una mica de ball amb la Cobla Antiga de Reus, que portaren els seus instruments al coll des de la pista de la Trinitat fins a l´ermita. La llavor ja havia estat plantada.

L´octubre de l´any 1993 es consolidà un grup més nombrós, divuit persones, que cada dissabte pujaven a peu a l´ermita.  La primera tasca que emprengueren fou desfer la teulada, ja que amenaçava caure, la poca que quedava.   Després calgué netejar-la, era l´hivern 1993-94.  Durant aquest temps, un grup, més petit, amb Marian Martinez al davant, es preocuparen de portar l´aigua a la font.  Aquesta fou una de les tasques més pesades, que avui dia encara no ha estat resolta del tot; no obstant, el dissabte dia 15 de gener de 1994 l´aigua tornava a rajar a la font de Sant Joan.  L´ermita quedà desenrunada a principi de l´any 1994.   Llavors          s´arranja el camí que du a la cova de Nialó, al costat mateix de Sant Joan, on es posà una imatge            de la Mare de Déu.

Una vegada treta la runa, arranjats els entorns i refeta la capella, calia un accés per poder-hi arribar amb vehicles per seguir la reconstrucció ja què era impensable pujar-hi bigues, ciment, arena i altres materials       a coll.    Per això, durant l´hivern del 1994-95, gracies, a les accions d´en Josep M. Campdepadrós Sans, es va obrir la pista forestal que uneix el camí de la Pasquala amb Sant Joan. Aixi, el dissabte 28 de gener de 1995 el primer tractor va arribar amb materials a  l´ermita.   Era conduït per Ramon Bové.

El pas següent era poder fer els trespols, la teulada i refer les parets exteriors, això era una tasca impossible pel grup pro-reconstrucció de l´immoble.
  Fou l´alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, qui va fer-se seva                  l´empresa ja que  l´ermita és propietat de l´ajuntament de la vila.          El dia 9 de gener de 1996, en un ple, es va atorgar per un import de 1.803.220 ptes.  La reconstrucció dels trespols, les escales interiors, la teulada i la consolidació de les parets exteriors, al constructor Antonio Hueso.  L´any 1997 l´ermita estava consolidada.
                                                           
                                                < nous ermitans s´havien afegit al grup >.
                                                                                                          
El grup Pro-reconstrucció de l´ermita es va plantejar, llavors, la conveniència de crear una associació sense ànim de lucre, amb el nom d´ermitans de Sant Joan.
De llavors ençà ha plogut molt, l´ermita torna a ser una joia arquitectònica, molts excursionistes d´arreu van a veurà l´espectacle immens que s´observa des del seu mirador, el foc a terra, la cuina, la sala gran, les portes, les finestres, la còpia del retaule reconstruït, etc.  
Són tantes les coses per les quals hom pot anar a l´ermita a veure el treball fet amb gust, sense presses, que aquest grup, el Ermitans de Sant Joan han realitzat en els darrers anys! Gràcies a ells   l´emblemàtic edifici de Montblanc torna a ser un punt de referència a les guies   d´excursionisme editades recentment i, pas obligat en la Ruta delCistér. * 
 Diu un rètol que penja d´una entrada de l´ermita:

                            < lloc de pau, pregària i serenor >.

Caldria una monografia per explicar les festes, les ballades dels gegants i els nans, les actuacions del Torraires,* la mulassa, el drac, la coral Flor de Lis, les visites del Senyor arquebisbe, etc.,

Eren pocs els que posaven la mà al foc i els que pensaven que ho aconseguirien, però s´havia de reconstruir aquell munt de runes i avui Sant Joan ha tornat a néixer.   La casa te teulada, la imatge del sant és al seu altar, la campana torna a batallar.  Si algun dia aneu a Sant Joan tornareu a sentir el soroll de  l´aigua a la font, el parlar d´algun ermita i el dringar de la campana.    L´ermita de Sant Joan de Montblanc no té un ermita sinó molts.  
                                                                            Així, dons, el miracle s´ha realitzat.

El dissabte anterior al Nadal, i el dia 24 de juny, els ermitans de Sant Joan i tothom que els vulgui acompanyar, a dalt a Sant Joan celebrant missa, per Nadal es monte el Pessebre i junts canten unes nadales, i es llegue-ixent poesies,* en acabar l´esmorzar.  


I per Sant Joan festa i participació d´alguna associació o components dels seguici * de Montblanc.   I com correspon s´hissa la senyera que cada mig any es canvià.
Amics, si algun dia volguéssiu fer cap d´alt l´ermita de Sant Joan, haureu      d´emprendre el camí partim de la plaça Major de Montblanc, en direcció a la plaça de Catalunya, que la vorejàrem, deixant-la a  l´esquerra fins arribar a l´antic hospital de Sant Marçal, en front escollirem el portaló de la nostra esquerra per sortir de la Muralla i seguirem                  l´avinguda que enfila pendent amunt per el costat dels col·legis, quant ens creuarem amb una avinguda transversal, girarem a la nostra dreta i seguin les indicacions, entrarem en una pista de terra que serpenteja i ens fera entrar al bosc, després d´haver passat per conreus i ma-sets diversos dins el bosc a uns 300m trobarem els indicadors que ens invita'n a provar dos camins, el de Tarraga, i el de Gorrines, agafeu el que mengs rabia us faci tots dos xino xano i gaudint d´un bosc extraordinari us portara d´alt l´ermita, tot plegat 55, o 60, minuts

La Flora i la Fauna de la Muntanya de
Sant Joan

Si passes pel camí de la Tossa
i tires una mica endins
de sobte el sol s´amaga,
és l´ombra de molts pins

Si tires pel camí del Reboll
al peu mateix hi ha uns olivers
i al costat, fent-li companyia,
trobarem un racó d´ametllers

        A l´entrar dins el torrent
            al camí hi trobareu una ginestar
        amb una grogor que t´enlluerna
i un aroma que t´obliga a parar

Passant pel costat de l´obac
trobarem teix, pins, sabines i rebolls,
però si passem per la solana
argilagues, pins sorruts i coscolls

En arribar al tombant de l´ermita
s´han buscat un lloc alzines i pins
i el sotabosc està ple d´arbustos
com matabous, estepar i romanís

La fauna no és tant generosa
el que domina és el porc senglar,
però d´ells només trobem el rastre
perquè de dia s´ha d´amagar

Sal-tan marges i camins
hem trobat uns cabirols
i pujant pels pins
hem vist jugant uns esquirols

Pel camí també hem vist
dues guineus corrent
de sobte es paren i ens miren
i s´amaguen baix el torrent

Finalment hem vist algunes aus
com tudons, pardals i algun esparver
i segur que dels que està escrit
han quedat espècies dins el tinter



Josep Pallisé





**
Elionor d´Aragó i Montferrat o Elionor d´Urgell (? 1376 – Ermita de Sant Joan, Montblanc, 1430). Infanta d´Urgell. Es retirà a l´ermita per fer-hi vida eremítica. Se la coneix popularment com a Nialó, contracció de Na Elionor.
Fou la quarta filla del comte Pere II d´Urgell i la seva esposa, Margarida de Montferrat.
Fou germana del comte d´Urgell Jaume el Dissortat, pretendent al tron d´Aragó durant el Compromís de Casp. Després de la revolta del seu germà Jaume, va ser acusada de traïció i jutjada a Saragossa . Se li van confiscar tots els béns i fou obligada a residir al convent de Sigena (Aragó ). Tenia gran amistat amb la muller de l´infant Alfons, Maria de Castella, i quan aquest va esdevenir rei, el seu règim fou menys rigorós. Desprès d´uns anys, el 1424 Elionor es va retirar a la Cova de Nialó, a prop de l´ermita de Sant Joan de la muntanya a Montblanc. No se sap ben bé si ella va fundar l´ermita o la va reconstruir sota       l´advocació de Sant Joan. Allí es va fer deixeble de fra Pere Marginet, monjo de Poblet, qui - després        d´abandonar el monestir – va dur una vida de disbauxa durant dos anys fins que se´n penedí (1413)         i s´instal-la a la propera Cova de la Pena.
El 1429 els dos ermitans van rebre la visita de la reina Maria, que volgué pregar amb ells i passar uns dies a l´ermita..
Na Elionor morí el 28 de maig de 1430 víctima de la pesta i fou enterrada al monestir de Poblet. Allí, durant molts anys, van restar exposats -damunt la seva tomba- els instruments per a la penitència que ella havia emprat.

Actualment es pot visitar la cova on féu vida eremítica, on s´ha instal-lat una ímatge de la Mare de Déu de Nialó.



Extret de l´aplec de treballs, Revista d´humanitats i ciències socials
Nùm 29 any 2011
Edita: Centre d´Estudis de la Conca de Barberà
Homenatge als Ermitans de Sant Joan de Montblanc
de Josep-Pau Jàvega i Bullo.


Algunes fotografies son cedides per, foto Ramper de Montblanc













dimecres, 5 de febrer del 2014

Presentació


La historia és, per definició, canvi de societats, cultures, tecnologies... El que avui són països de parla catalana han tingut períodes de convergència i d´altres de distanciament.
Generalitats comunes i particularitats, arrels profundes i tendències recents n´ha configurat la personalitat.
A l´arc nord-occidental de la Mediterrània, la república romana va tractar d´iguals territoris amb herències i antecedents molt diversos. De la fragmentació de mon roma, en van sortir bases de l´Europa que avui coneixem, amb els seus diversos nuclis generatius. Catalunya, un petit país de la perifèria carolíngia, nascut a cavall dels Pirineus, afaiçonat amb al-Àndalus i contra al-Àndalus, i en germandat amb Occitània i Aragó va assolir carta de naturalesa. I encara, en un temps d´espases, les seves gents, els catalans, van conquerir, colonitzar i governar diferents territoris de la Península Ibèrica i de la Mediterrània.
Durant l’edat mitjana els estats de la Corona d´Aragó esdevingueren com una solida mata de jonc. El racó nord-occidental de la Mediterrània esdevingué un mar català. Més tard, a partir de d’edat moderna, alguns camins van ser divergents, més per raons exògenes. D´Almansa a l’onze de setembre van marcar la fi política dels estats                   d´Aragó. I en definitiva, això va significar un futur incert i depenent per a la llengua i la cultura catalanes. Tanmateix la remor va persistir i persisteix. La llengua i la cultura són un poderós component d´identitat nacional, i la consciència i l´enyor de la nació no solament tenen una dimensió de passat, esdevenen també un horitzó i un projecte de futur.


El mot geografia deriva dels mots grecs “geos”, que vol dir terra i “graphos”, que vol dir descripció. O sigui descripció de la terra. El significat d´aquesta paraula és de caràcter molt general, ja que de fet es divideix en diverses branques i especialitzacions. Com a visió de conjunt, podem esmentar les principals. La geografia física és la que estudia la orografia i la hidrografia, o sigui les muntanyes, les valls, les planes i els rius, els estanys, les fonts i els mars. La geografia humana és la que estudia la instal·lació de         l´esser humà damunt d´aquelles muntanyes, d´aquelles valls i d´aquelles planes.               D´aquests fet, de la instal·lació de l´home en aquets territoris, se’n deriven una successió d´aspectes, els principals dels quals es poden anomenar així: polítics i econòmics, fronts de riquesa i de producció, com són la indústria, el comerç,                    l´agricultura, les comunicacions, com també les races humanes i els seus desplaçaments, les cultures dels diferents pobles a través del temps, amb llurs influencies damunt d´altres pobles sobre llengües, religions, formes de govern, ciències, arts, etc.
Primer de tot, cal aclarir que considerem l´existència de diferents Catalunyes, les    quals poden esmentar separadament.    En primer lloc tenim el que s´ha convingut           d´anomenar la Catalunya estricte, que és el territori format per les quatre “províncies” de Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona, formant part de l´actual administració de        l´Estat espanyol. Aquesta Catalunya és la que troben representada en el gravat núm. 1, en el qual podem veure també com s´ha volgut comprar amb la forma una pell de toro adobada, la península itàlica amb una bota de muntar, i l´estat francès amb un hexàgon.
Aquest triangle imaginari tindria els seus vèrtex al cap de Creus, al pic de Vacanera i a la desembocadura del riu Sènia i els seus costats tindrien una llargària de 230 Km., 262 Km. I 305 Km.
Hi podem veure assenyalades algunes principals ciutats, només que a títol de referencia, per indicar, per exemple, que Figueres, Puigcerdà i Vielha, es troben situades aproximadament en el costat nord, Vielha, Lleida i Tortosa, en el costat oest. I Tortosa, Tarragona, Barcelona, Girona i Figueres, en el costat est. Els límits d´aquest triangle, ara no del triangle imaginari, sinó del triangle real, presenta les següents particularitats: El costat nord ve assenyalat, no sempre, però gairebé sempre, per una línia de carenes, o sigui per una línia de muntanyes. El costat oest ve limitada, no sempre, però també gairebé sempre, per una línia de rius, per una línia de cursos d´aigua. I al costat est limita amb el mar, és la línia de la costa.
Aquest territori, la Catalunya estricta, té una extensió d´uns 32.000 Km2. Per millor imaginar-se què representen aquests 32.000 Km2. Hom fa unes comparacions amb alguns altres països europeus, i així podem dir que Catalunya és una mica mes gran  que Bèlgica, és pràcticament igual que Holanda, i és una mica més petita que Dinamarca i Suïssa.
Una altre Catalunya és la que tenim representada en el gravat núm. 2.
És la Catalunya lingüista, o països de parla catalana que, a més de la Catalunya estricta, compren unes comarques situades al nord, actualment annexionades a l´estat francès, les quals comarques es té tendència a anomenar cada dia més amb la denominació de “Catalunya Nord”, També al costat nord, hi ha un altre territori, que és Andorra, que és un petit país independent. A l´esquerra d´Andorra, el límit lingüístic concorda un tros amb el límit polític fins que, de sobre, els dos límits es separen oposadament, formant així una comarques on no es parla català. Si no la Occità. Aleshores, el límit lingüístic s´allunya del límit polític i inclou una franja de territori avui dia formant part del conjunt de les tres províncies que integren l´actual regió aragonesa. Més avall, el límit lingüístic comprèn pràcticament tots els territoris que formaven l´antic regne de València. Després hi ha el conjunt de les illes Balears i, a l´illa de Sardenya, actualment administrada políticament per              l´estat italià, hi ha el petit enclavament de la ciutat de l´Alger. En el gravat queden clarament indicades les diferents variants de català que forment el conjunt de territoris de llengua catalana.

Després hi ha una altra Catalunya que va florir, que va expansionar-se i que va exercir la seva influencia política, militar i econòmica, durant un determinat temps de l’edat mitjana, per extensos sectors del Mediterrani. Finalment, hem d´esmentar una altra Catalunya, representada en el gravat núm. 3. Que és la Catalunya natural. De fet mirant-nus, doncs el mapa del gravat núm. 3.
Notem tot seguit que Catalunya és un país acusadament muntanyós, cosa que queda demostrada a bastament si diem que l´altura mitjana de Catalunya es troba al 700 m, la de la resta de la península ibèrica a 660 m, i la de França, tan sols a 342 m. És curiós de notar que l´altura mitjana de totes les terres del Món, és també de 700 m. És molt probable que una altre impressió que ens causi aquest mapa sigui justament una sensació de garbuix, de cosa inextricable. De fet, però, si es concentra una mica                      l´atenció, aviat es veu que hi ha unes constants, unes línies mestres. A més, assegurem que hi ha una absoluta harmonia.  
 Eixís, dons, podem veure com l´estructura física del país ens queda sintetitzada mitjançant el gravat núm. 4,
el qual al seu torn, és l´expressió gràfica de la primera clau del quadre sinòptic. O sigui que dividirem el país en “ tres grans unitats del relleu”, que anomenarem: al nord, Sistema Pirinenc; al sud, Sistema Mediterrani; i al centre, separant ambdós sistemes, Depressió Central. Cuitem a aclarir que s’entén, per “sistema”, un aplec o conjunt, més o menys nombrós, de serralades i massissos. Te molt d’interès veure el mapa del gravat núm. 5, perquè reflecteix molt bé les línies bàsiques del muntanyam de Catalunya i les direccions generals de les principals serralades.
El seu autor és el doctor Lluis Solé i Sabarís,    i fou publicat fa mes de 50 anys.                   Ha esdevingut clàssic i ha fet molts bons serveis per a la comprensió de l´estructura física de Catalunya, És conegut amb el nom de “mapa del ventall”, perquè recorda la figura d´un ventall, les barnilles o costelles del qual conflueixen en el golf de Roses, formant així  l´imaginari eix d´aquest imaginari ventall.     S´hi destaquen ben clarament el conjunt de serralades que forment el Sistema Pirinenc,    l´altre conjunt que formen el Sistema Mediterrani. Així des del nostre imaginari observatori i fitant            l´esguard en direcció nord, o sigui vers el Sistema Pirinenc, trobaríem primer el seguit de serralades que formen l´anomenat Pre-Pirineu i, darrera d´ell, l´altre enfilall             de serralades que constitueixen el Pirineu. Semblantment, mirant vers el sud, en direcció al Sistema Mediterrani, trobaríem primer les serralades que formen el Prelitoral  i, darrera  d´aquest, la línia de serralades del Litoral. 


Tex estret parcialment de  Geografia de Catalunya aspecte físic             
 de Joaquim Cabeza i Valls.
Axiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excorsiomista de Catalunya
                                                   Barcelona.

Tren107 (01) by Tren De Mitjanit on Mixcloud