Conèixer
la història de l´ermita de Sant Joan de Montblanc significa dedicar
hores de recerca entre llibres i arxius. En els més de sis-cents
anys s´història d´aquesta ermita són els ermitans que hi han
fet estada, des que l´any 1416 Elionor d´Urgell (coneguda
popularment com a Nialó) hi féu estada, essent-ne la primera
ermitana. **
La
Conca de Barberà, tal com la defineix Josep M. Poblet * és com una
espècie de cassola feta de muntanyes. La comarca, vista des d´un
avió, presenta el següent aspecte: els rius Anguera i Francolí,
rodejats de quadrilàters de cultiu i entremigs s´esgraonen els
pobles que la integren. Les muntanyes que l´emmarquen són més
aviat escarpades, més pelades les de la part nord i nord-est i sense
massa vegetació. Les de migdia i cap a ponent es veuen més
poblades d´alzines, roures i pins. A les de la part de ponent, dalt
d´una cinglera, damunt d´una roca des de la qual es domina tota la
Conca, s´alça l´ermita de Sant Joan de la Muntanya, i als seus
peus, tal com deia el poeta, la vila de Montblanc hi dorm mandrosa.
El
lloc és pintoresc. Un enorme cingle li serveix de peu, i part de
l´ermita és buidada dins la roca. Una renglera de quinze
corpulents i alts xiprers donen la benvinguda al fatigat caminant que
gaudeix d´un espectacle i vista imponents.
Seguint
per sota de l´ermita cap a l´esquerra, un petit sender s´enfila
cap a la roca que li fa de mirador. És una gran roca de sauló,
vermella, que a la vegada li fa de paret i de sostre. Aquesta roca
és coneguda com la Roca de la Foguera, ja que antigament, durant
la nit de Sant Joan s´hi encenia una foguera i fins que no era
abrandada no s´encenien les altres fogueres conquenques.
Una barana metàl·lica feta amb cadenes protegeix el visitant de l´altura. Allà es contemplen, per una banda, l´Espluga de Francolí i Vimbodí; per l´altra, Pira, Forès, Solivella, Sarral... Al centre hi ha Montblanc, Barberà i Prenafeta; al fons, Serra Carbonera, amb Cogulla de Miramar i la massa del Tossal Gros; al costat oposat, la serra del Tallat. Al fons al nord, a la llunyania, es retallen les muntanyes de Montserrat i, en dies clars s´albira la serralada dels Pirineus coberta de neu.
Segons
Antoni Palau i Dulcet * l´ermita fou fundada per la comtessa
d´Urgell, que hi féu estada fins a la seva mort l´any 1430, però
el pare Finestres * esmenta que l´ermita ja existia i que ella la va
refer i li donà l´aspecte què més o menys la coneixem avui. A
finals del segle XVIII hom intentà reconstruir i s´hi pogué
celebrar missa (1792). L´any 1880 Les condicions de edifici tornaven
a ésser pèssimes i calgué intervenir de nou en el seu manteniment
el 1906 i el 1946.
Sant
Joan, com moltes altres ermites, s´abandonà i caigué en runes. Foren molts els intents de restaurar-la, però ja no s´hi sentien
les paraules de benvinguda del vell ermità, la calentor de la llar
de foc o el soroll de l´aigua. I no s´hi sentien perquè el
silenci i la ruïna s´havien apoderat de l´indret. Dels vells
temps ja no en restava res, sols el record, fins hi tot la campana
havia desaparegut. La volta de l´entrada a la capella era a cel
obert, enrunada; a la fi, el que l´excursionista hi trobava era
desolació i tristesa. La ubicació de l´ermita en plena muntanya
dificultava pujar-hi el material i els estris necessaris per
revifar-la.
Fou
l´any 1993 quan alguns montblanquins; els germans Josep i Joan
Jàvega, Joan-Serafí Serra i Joan Casares, pujaren de nou a l´ermita amb intencions de revifar-la.I
ens explicant aquell moment:
<
Teníem la intenció de crear un petit grup per donar a conèixer la
nostra vila i comarca al turisme. Després de donar-hi moltes voltes
arribàrem a la conclusió que podria resultar interessant fer-ho a
tall de teatre. Començàrem a treballar, a recórrer tots els
pobles de la comarca, a fer fotografies i diapositives, a remenar
llibres que parlessin de la vila i de la Conca, així nasqué
Estrams. *
Quan
ja quasi tot estava a punt ens mancava una cosa molt important: la
presentació. Volíem fer-ho d´una manera original i especial,
cercar una fórmula única de descriure els pobles de la comarca:
decidirem, per tant, fer-ho com si nosaltres fóssim ermitans de Sant
Joan i expliquéssim a la gent tota la Conca vista des d´allà
d´alt, clarament, era una forma única >.
Així,
pujaren el primer de maig de 1993 a l´ermita de Sant Joan. Ens
expliquen que a mig camí se´ls va posar a ploure i que arribaren
xops a Sant Joan. Per escalfar-se i assecar-se feren foc dins el
que avui es la capella.
El
dia 3 de maig ho van comentar amb els companys i fou el Marian
Martinez (de cal Tauler), qui va dir que ell estava disposat a ajudar
junt amb els seus fills.
També el Salvador Sanahuja i altres s´hi
interessaren. Quedaren que ho dirien a familiars i coneguts i que el
proper dissabte, dia 8, a les vuit des de la plaça Major anirien cap
a Sant Joan per veure què s´hi podia fer. Més o menys aixi
podria ser com començaria el que mossèn Antoni-Maria Casas *
anomenà el.
<Miracle
de Sant Joan>
Efectivament,
el dissabte dia 8 de maig de 1993 més de quaranta persones es
trobaren a la plaça Major i sortiren cap a Sant Joan a peu; llavors
no hi havia cap altre mitjà per arribar-hi. Hi van anar amb
estris per començar a treballar en la recuperació i
reconstrucció de l´ermita.
La
primera tasca fou la de desbrossar els entorns i condicionar l´esplanada del Mirador amb l´objectiu de poder-hi tornar a fer
festa la diada de Sant Joan d´aquell any. Com a símbol que la vida
tornava a l´ermita s´acordà posar una senyera al Mirador i des del
dissabte vuit de maig de 1993 que mai a faltat presidint la Conca,
com tampoc ha faltat en una capsa de ferro amb un llibre de muntanya
perquè tothom pugui posar-hi el que vulgui.
La
festa es recuperà de nou l´any 1993, Des de llavors, el foc del
Canigó el dia 23 de juny arriba a Sant Joan. Aquell 1993, la gent
acudí a la revetlla a l´ermita i el dia 24 de juny foren mes de mig
miler de persones les que hi pujaren per celebrar la festa. La
capella encara estava enrunada i tancada al públic amb uns cartells
en que posava: < No entreu amenaça ruïna >. En la gran roca
de sauló, damunt la font, hi resta per a sempre la mostra, d´aquella
primera festa: una rajola de ceràmica amb un dibuix de l´ermita amb
l´estrofa dels goigs:
<
Al qui a Vós confiat acut, Socorreu-lo
Sant Joan >
Es
féu missa a l´esplanada , concelebrada per Mn. Àngel Bergadà
plebà de Montblanc, i per Mn. Palacin. El club Atlètic de
Montblanc, organitzà una cursa des de Montblanc fins a Sant Joan,
passant per l´ermita de la Santíssima Trinitat. El Ball de
Bastons va recuperar l´antiga tradició de picar el Ball de Sant
Joan a l´ermita, tal com es feia tradicionalment. Els actes foren
retransmesos per Ràdio Montblanc, que pujà els equips a coll, i
gracies a l´esforç d´Anton Rosselló, que posà la megafonia, s´hi
pogué posar música i es pogueren fer servir micròfons per la
missa. En acabar l´ofici es féu una mica de ball amb la Cobla
Antiga de Reus, que portaren els seus instruments al coll des de la
pista de la Trinitat fins a l´ermita.
La llavor ja havia estat plantada.
L´octubre
de l´any 1993 es consolidà un grup més nombrós, divuit persones,
que cada dissabte pujaven a peu a l´ermita. La primera tasca que
emprengueren fou desfer la teulada, ja que amenaçava caure, la poca
que quedava. Després calgué netejar-la, era l´hivern 1993-94. Durant aquest temps, un grup, més petit, amb Marian Martinez al
davant, es preocuparen de portar l´aigua a la font. Aquesta
fou una de les tasques més pesades, que avui dia encara no ha estat
resolta del tot; no obstant, el dissabte dia 15 de gener de 1994
l´aigua tornava a rajar a la font de Sant Joan. L´ermita quedà
desenrunada a principi de l´any 1994. Llavors s´arranja el camí
que du a la cova de Nialó, al costat mateix de Sant Joan, on es posà
una imatge de la Mare de Déu.
Una
vegada treta la runa, arranjats els entorns i refeta la capella,
calia un accés per poder-hi arribar amb vehicles per seguir la
reconstrucció ja què era impensable pujar-hi bigues, ciment, arena
i altres materials a coll. Per això, durant l´hivern del
1994-95, gracies, a les accions d´en Josep M. Campdepadrós Sans, es
va obrir la pista forestal que uneix el camí de la Pasquala amb Sant
Joan. Aixi, el dissabte 28 de gener de 1995 el primer tractor va
arribar amb materials a l´ermita. Era conduït per Ramon Bové.
El
pas següent era poder fer els trespols, la teulada i refer les
parets exteriors, això era una tasca impossible pel grup
pro-reconstrucció de l´immoble.
Fou l´alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, qui va fer-se seva l´empresa ja que l´ermita és propietat de l´ajuntament de la vila. El dia 9 de gener de 1996, en un ple, es va atorgar per un import de 1.803.220 ptes. La reconstrucció dels trespols, les escales interiors, la teulada i la consolidació de les parets exteriors, al constructor Antonio Hueso. L´any 1997 l´ermita estava consolidada.
Fou l´alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, qui va fer-se seva l´empresa ja que l´ermita és propietat de l´ajuntament de la vila. El dia 9 de gener de 1996, en un ple, es va atorgar per un import de 1.803.220 ptes. La reconstrucció dels trespols, les escales interiors, la teulada i la consolidació de les parets exteriors, al constructor Antonio Hueso. L´any 1997 l´ermita estava consolidada.
< nous ermitans s´havien afegit al grup >.
El
grup Pro-reconstrucció de l´ermita es va plantejar, llavors, la
conveniència de crear una associació sense ànim de lucre, amb el
nom d´ermitans de Sant Joan.
De
llavors ençà ha plogut molt, l´ermita torna a ser una joia
arquitectònica, molts excursionistes d´arreu van a veurà
l´espectacle immens que s´observa des del seu mirador, el
foc a terra, la cuina, la sala gran, les portes, les finestres, la
còpia del retaule reconstruït, etc.
Són tantes les coses per les quals hom pot anar a l´ermita a veure el treball fet amb gust, sense presses, que aquest grup, el Ermitans de Sant Joan han realitzat en els darrers anys! Gràcies a ells l´emblemàtic edifici de Montblanc torna a ser un punt de referència a les guies d´excursionisme editades recentment i, pas obligat en la Ruta delCistér. *
Són tantes les coses per les quals hom pot anar a l´ermita a veure el treball fet amb gust, sense presses, que aquest grup, el Ermitans de Sant Joan han realitzat en els darrers anys! Gràcies a ells l´emblemàtic edifici de Montblanc torna a ser un punt de referència a les guies d´excursionisme editades recentment i, pas obligat en la Ruta delCistér. *
Diu un rètol que penja d´una entrada de l´ermita:
Caldria
una monografia per explicar les festes, les ballades dels gegants i
els nans, les actuacions del Torraires,* la mulassa, el drac, la
coral Flor de Lis,
les visites del Senyor arquebisbe, etc.,
Eren pocs els que posaven la mà al foc i els que pensaven que ho aconseguirien, però s´havia de reconstruir aquell munt de runes i avui Sant Joan ha tornat a néixer. La casa te teulada, la imatge del sant és al seu altar, la campana torna a batallar. Si algun dia aneu a Sant Joan tornareu a sentir el soroll de l´aigua a la font, el parlar d´algun ermita i el dringar de la campana. L´ermita de Sant Joan de Montblanc no té un ermita sinó molts.
Així, dons, el miracle s´ha realitzat.
El
dissabte anterior al Nadal, i el dia 24 de juny, els ermitans de Sant
Joan i tothom que els vulgui acompanyar, a dalt a Sant Joan
celebrant missa, per Nadal es monte el Pessebre i junts canten unes
nadales, i es llegue-ixent poesies,* en acabar l´esmorzar.
I per Sant Joan festa i participació d´alguna associació o components dels seguici * de Montblanc. I com correspon s´hissa la senyera que cada mig any es canvià.
I per Sant Joan festa i participació d´alguna associació o components dels seguici * de Montblanc. I com correspon s´hissa la senyera que cada mig any es canvià.
Amics,
si algun dia volguéssiu fer cap d´alt l´ermita de Sant
Joan, haureu d´emprendre el camí partim de la plaça Major de
Montblanc, en direcció a la plaça de Catalunya, que la vorejàrem,
deixant-la a l´esquerra fins arribar a l´antic hospital de Sant
Marçal, en front escollirem el portaló de la nostra esquerra per
sortir de la Muralla i seguirem l´avinguda que enfila pendent amunt
per el costat dels col·legis, quant ens creuarem amb una avinguda
transversal, girarem a la nostra dreta i seguin les indicacions,
entrarem en una pista de terra que serpenteja i ens fera entrar al
bosc, després d´haver passat per conreus i ma-sets diversos dins
el bosc a uns 300m trobarem els indicadors que ens invita'n a provar
dos camins, el de Tarraga, i el de Gorrines, agafeu el que mengs
rabia us faci tots dos xino xano i gaudint d´un bosc extraordinari
us portara d´alt l´ermita, tot plegat 55, o 60, minuts
La
Flora i la Fauna de la Muntanya de
Sant
Joan
i tires una mica endins
de sobte el sol s´amaga,
és l´ombra de molts
pins
Si tires pel camí del
Reboll
al peu mateix hi ha uns
olivers
i al costat, fent-li
companyia,
trobarem un racó
d´ametllers
al camí hi trobareu una
ginestar
amb una grogor que
t´enlluerna
i un aroma que t´obliga
a parar
Passant pel costat de
l´obac
trobarem teix, pins,
sabines i rebolls,
però si passem per la
solana
argilagues, pins sorruts
i coscolls
s´han buscat un lloc
alzines i pins
i el sotabosc està ple
d´arbustos
com matabous, estepar i
romanís
La fauna no és tant
generosa
el que domina és el
porc senglar,
però d´ells només
trobem el rastre
perquè de dia s´ha
d´amagar
hem trobat uns cabirols
i pujant pels pins
hem vist jugant uns
esquirols
Pel camí també hem
vist
dues guineus corrent
de sobte es paren i ens
miren
i s´amaguen baix el
torrent
com tudons, pardals i
algun esparver
i segur que dels que
està escrit
han quedat espècies
dins el tinter
Josep Pallisé
**
Elionor
d´Aragó i Montferrat o Elionor d´Urgell (? 1376 – Ermita de Sant
Joan, Montblanc, 1430). Infanta d´Urgell. Es retirà a l´ermita
per fer-hi vida eremítica. Se la coneix popularment com a Nialó,
contracció de Na Elionor.
Fou
la quarta filla del comte Pere II d´Urgell i la seva esposa,
Margarida de Montferrat.
Fou
germana del comte d´Urgell Jaume el Dissortat, pretendent al tron
d´Aragó durant el Compromís de Casp. Després de la revolta del
seu germà Jaume, va ser acusada de traïció i jutjada a Saragossa .
Se li van confiscar tots els béns i fou obligada a residir al
convent de Sigena (Aragó ). Tenia gran amistat amb la muller de
l´infant Alfons, Maria de Castella, i quan aquest va esdevenir rei,
el seu règim fou menys rigorós. Desprès d´uns anys, el 1424
Elionor es va retirar a la Cova de Nialó, a prop de l´ermita de
Sant Joan de la muntanya a Montblanc. No se sap ben bé si ella va
fundar l´ermita o la va reconstruir sota l´advocació de Sant Joan.
Allí es va fer deixeble de fra Pere Marginet, monjo de Poblet, qui
- després d´abandonar el monestir – va dur una vida de
disbauxa durant dos anys fins que se´n penedí (1413) i s´instal-la
a la propera Cova de la Pena.
El
1429 els dos ermitans van rebre la visita de la reina Maria, que
volgué pregar amb ells i passar uns dies a l´ermita..
Na
Elionor morí el 28 de maig de 1430 víctima de la pesta i fou
enterrada al monestir de Poblet. Allí, durant molts anys, van
restar exposats -damunt la seva tomba- els instruments per a la
penitència que ella havia emprat.
Actualment
es pot visitar la cova on féu vida eremítica, on s´ha instal-lat
una ímatge de la Mare de Déu de Nialó.
Extret
de l´aplec de treballs, Revista d´humanitats i ciències socials
Nùm 29 any 2011
Edita: Centre d´Estudis
de la Conca de Barberà
Homenatge als Ermitans
de Sant Joan de Montblanc
de Josep-Pau Jàvega i
Bullo.