El
Santuari de la Mare de Deu de Núria, es situat al centre de la vall
de Núria (Ripollès).
Les
valls de Núria són esmentades ja el 1087, quan Guillem de Cerdanya
autoritza al monestir de Ripoll a pasturar-hi el bestiar. El 1162 hi
havia un hospital, per a refugi de vianants i pastors, amb la
capella, dedicada a Santa Maria. Segons la tradició, l'ermità Sant
Gil, procedent del desert de Fosses Marianes (Nimes) sojornà tres
o quatre anys a la Vall de Núria, on bastí una capella en una cova
i hi deixà l'actual imatge, una campana una olla i una creu, i tot
això fou descobert per un pelegrí vingut de Dalmàcia, “Amadeu”
vers el 1072.
Els segles XIII i XIV un prevere i un o més donats
tenien cura de l'hospital i de la capella; s'hi havia fundat una
confraria que rebé indulgencies papals el 1162, el 1338 i el 1638.
L'hospital i la confraria posseïen béns territorials a la Cerdanya
i al Ripollès. El terratrèmol de 1428 destruí la capella i
l'hospici, que fou refet el 1449-1460,per un privilegi de la reina
Maria, pels veïns i pel rector de Queralbs, que des d'aleshores
tingueren cura del santuari. La primera capella de Sant Gil, basada
en la tradició fou bastida el 1615.
El santuari fou reconstruït en
1640-48, i hi fou afegit un cambril el 1728. Contribuí la seva
popularitat l'obra de Francesc Marés Història i miracles
de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita
poc abans del 1666 i reimpresa moltes vegades fins a la fi del segle
XIX, model en el seu gènera i la qual s'anaren afegint nous miracles
a cada edició. Modernament ha estat renovada l'església, sobretot
a la part frontal. Hi ha una albergaria, amb capacitat per a 600
persones, i un hotel. El 1967 fou coronada canònicament la Mare de
Deu. És considerada patrona dels pastors pirinencs. I es invocada
contra l'esterilitat femenina, (les dones, tradicionalment, posen el
cap dins l'olla).
(
extret de Enciclopèdia Catalana, volum nº 10, pag 634).
Per
anar a Núria de Ribes
de Freser, encarem la Vall
de Núria amb una carretera
que ens portara a Queralbs, deixant, tot començar a la dreta un
ramal que puja a Pardines. O el cremallera, que surt de Ribes de
Freser i que te una estació a Queralbs. El cremallera s'enfila tot
seguit vall amunt fins arribar a Núria amb un recorregut
d'extraordinària vellesa muntanyenca.
Arribar
a la Vall de Núria és retrobar el paisatge i la natura amb tota la
seva esplendor i magnificència. La Vall de Núria és una vall
pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès,
a terres Gironines. A una altitud de 1.964 metres sobre el nivell
del mar, envoltada, de cims de gairebé tres mil metres, en un ampli
amfiteatre de suaus vessants en què el silenci i la pau són els
protagonistes i on hi neixen multitud de fonts i torrents.
Aquesta
vall és accessible mitjançant el tren cremallera o bé a peu,
seguin algun dels camins de muntanya que arriben fins a Núria.
A
Núria hi ha un llac artificial, en front el Santuari de la Mare de
Déu de Núria que alberga una talla romànica, de fusta de la Mare
de Deu i el nen. L'església actual es va inaugurar l'any 1911. Poc
després es va afegir l'hotel.
Aquí
es va redactar l'any 1931, concretament a l'habitació 202 del hotel
el que seria l'estatut d'autonomia de Catalunya conegut com <<Estatut
de Núria>>. Ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i
aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.
L'església
va esser dissenyada amb tots els elements romànics d'un temple
d'aquest estil, però en versió moderna.
D'un
hospital de vianants i pastors, n'ha esdevingut el complex lúdic i
turístic d'avui, passant per uns itineraris excursionistes d'esquí
de muntanya i esqui de pistes, que s'enfilen Vall amunt, amb pendents
prou pronunciades. I un Sant Gil, amb olla i campana, invocat per
les parelles estèrils, que poden romancejar amb una barca pel
l'estany, o passejar per la extensa catifa d'herba que envolta tot el
conjunt del Santuari.
La
historia de la Vall de Núria està lligada a la llegenda i a,
l'excursionisme patriòtic.
La
Imatge romànica de la Mare de Déu fou segrestada en l'època del
penúltim dictador per reivindicar bisbes catalans i la retornaren
quan el Govern de Madrid decidí retornar a Espanya el darrer bisbe
imposat a Catalunya.
El
document més antic sobre la Vall de Núria data de 1087; tracta
sobre uns drets de pastura que concedeix el comte de Cerdanya a
l'abadia de Ripoll amb la firma dels abats de Sant Miquel de Cuixà,
de Sant Martí del Canigó i del bisbe de Vic. En aquella data del
1087 no existia cap capella o ermita de Sant Gil.
Com
succeïa en totes les esglésies situades prop de colls per on
passaven romeus, junt al santuari es va construir un hospital, en el
segle XIII, servit per donats, oblats, homes i dones, i almenys un
capellà. Des d'aleshores, la casa de Sancte Marie de Anuyria rep
deixes en testaments i tenia possessions, fins i tot a Ix.
L'any
1162 el papa Alexandre III autoritza la celebració de la invenció
de la Mare de Déu de Núria i situa la data de la invenció cap allà
a l'any 1079 (tots aquests detalls es troben en l'Arxiu de Queralbs).
La imatge fou trobada en una balma junt a una creu, una campana i
una olla... i, segons es diu, havia sigut amagada per sant Gil quan
va haver d'abandonar la cova perseguit pel rei Witiza en el segle
VIII.
No
es pot tenir en consideració aquesta llegenda. És tan sols una
tradició popular sense argumentació arqueològica escrita.
Almenys, pel que fa a la imatge, que fou treballada a finals del
segle XII o principis del XIII i la data de la inversió és l'any
1079: devia ser una altra marededéu...
La
imatge romànica de la Mare de Déu de Núria, que es conserva dins
del santuari, “no la que s'exposa per la veneració fels fidels”,
mesura 56 cm d'alçària. Seu en un rústec setial amb els dos
muntants acabats en bola. A imitació dels pastors, dels quals és
protectora, porta una mena de samarra per damunt de la túnica. No
porta vel. Duu una corona posada sobre la cabellera, amb ratlla al
mig. El mantell, tanca al coll, li cau per les espatlles i pel
genolls. El vestit arriba fins els peus i deixa veure la punta de
les sandàlies.
La
imatge de l'Infant no porta samarra i està assegut sobre el genoll
esquerre, beneint am la mà dreta i portant un llibre a l'esquerra.
No porta corona.
A
uns 300 m del santuari hi ha l'ermita de Sant Gil, junt a l'estany.
El
santuari és gairebé a 2.000 metres d'altitud, en un punt on
conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb
la vall subsidiària de la coma de l'embut; al nord la vall d'Eina i
a llevant la vall de les Molleres, formada per la del Nou-creus i la
de Nou-fonts.
El
conjunt de totes aquestes altres valls, constitueix una capçalera
muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que
la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el
cim més alt és el Puigmal (2.910 m). Pel sud, un rocam dur i
enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls.
Les
aigües del riu de Núria poden escolar-se només per unes estretes i
profundes gorges , fins a trobar-se amb la vall del Freser, riu que a
Ripoll s'uneix al Ter.
Els
materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels
més antics del Pirineu, Es tracta de roques molt velles que han
estat intensament transformades pels esforços i les pressions
rebudes al llarg de la historia geològica d'aquest territori
pirinenc.
Tot
plegat fa que, Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i
plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre,
però als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí.
L'accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l'hivern,
amb els corriols nevats i glaçats.
Les
grans unitats de relleu del territori pirinenc quedaren configurades
d'ençà dels plegaments de mitjan terciari. La fesomia de detalls
de les valls i les altes carenes pirinenques, però, es deu als
esdeveniments posteriors. El fet més significatiu, al Pirineu, va
ésser el refredament acusat del clima, ja durant l'època
quaternària, com a conseqüència del qual es formaren glaceres que
ompliren de glaç moltes valls al llarg d'uns quants quilometres.
Per sobre de Núria des del Puigmal fins a Torreneules, les
capçaleres de les valls esdevingueren circs glacials des dels quals
descendiren llengües de glaç.
A Núria confluïen les procedents
de la vall de Finestrelles, d'Eina i de Molleres, on a causa de
l'enorme acumulació de glaç s'origina la formació de l'ampla vall
i el pla on actualment està situat el santuari.
Més
endavant, la massa de glaç es veié obligada a superar l'obstacle
del rocam dur (gnis) que forma les gorges, polint-lo i desgastant-lo.
La glacera procedent de Núria encara rebia dues llengües més
glaç procedents de les comes de Fontnegra i de Fontalba, una per
cada costat. La glacera descendí fins a uns 1.200 metres
d'altitud, a la rodalia de Queralbs, després d'haver-se unit, poc
abans, amb la glacera procedent de la vall de Freser.
El
relleu enlairat de la Vall de Núria i la relativa proximitat a la
Mediterrània condicionen un clima d'alta muntanya relativament
humit. L'hivern és l'estació amb menys precipitació i la més
irregular, tot i que majoritàriament és en forma de neu.
La
durada de la neu cobrint el sòl és molt variable, segons els anys.
Al santuari de Núria, els darrers anys, ha oscil-lat entre 62 i 64
dies. A mes altitud la durada de la neu s'allarga considerablement.
En els racons on la neu s'acumula, té lloc la formació de
congestes que no es fonen del tot fins a la darreria d'estiu.
Les
temperatures són fredes o fresques tot l'any, progressivament més
baixes amb l'altitud. Gener sol ser el més fred, i juliol i agost
els mes càlids.
En
el paisatge de l'alta muntanya els arbres dominants sempre són els
pins. El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i ben aviat el pi
negre és l'arbre dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m
correspon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.
Els
boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que
ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va
tenir duran molt de temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs
per a la construcció, aixi com per facilitar terrenys oberts per el
pasturatge dels animals domèstics. La destrucció del bosc va
comportar l'expansió dels matollars de neret i de ginebró, com
també dels de boixerola i bàlec.
El
pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de
l'estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa
de l'hivern. L'exposició a les baixes temperatures, el vent i les
fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres
d'alçada i que sovint, se li torcin el troc i les branques.
Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta
habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior,
sol tenir una forma cònica. L'escorça és grisa i les fulles,
curtes i fortes, són d'un verd molt fosc.
(
Aquestes tonalitats són l'origen del seu nom vulgar ).
L'aspecte
del prat alpí és d'una formació herbàcia baixa, sempre verda a
l'estiu, amb canvis successius de color pel predomini d'unes o
d'altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els
safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles.
La humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor
estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd
en marró clar i groguenc, tot esperant que la neu les tapi de nou.
Els
bolets tenen un paper important en el manteniment de l'equilibri
ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en
substàncies aprofitables per alimentar altres espècies. A la
primavera i principalment al final de l'estiu i a la tardor, els
boscos i els prats s'omplen d'una gran varietat de bolets.
El
predomini de prats i boscos oberts afavoreix la presència
d'herbívors grans (cérvols, isards, cabres salvatges ) a l'alta
muntanya, en especial durant l'estiu. Però, des de fa segles i per
tal d'afavorir els animals domèstics, l'home els ha perseguit fins a
fer-ne desaparèixer alguns. Els exemples més clars són el óssos
i els llops.
Els
darrers anys, la situació s'ha capgirat i alguns herbívors viuen de
nou en el vessants de Núria . La recuperació de l'isard ha estat
possible gràcies al fet que l'any 1966 es va establir la Reserva
Nacional de Caça de Freser-Setcases i se'n prohibí la caça.
També hi ha hagut una recolonització de muflons i marmotes, a
partir de reintroduccions fetes en el vessant francès. Aquests
herbívors no entenen de fronteres i passen a la vall de Núria per
trobar un ambient més assolellat trescant per la vall de Núria i,
fins i tot, grups de marmotes que, expectants des dels seus caus,
esdevenen, amb els seus xiulets característics, els vigilants
d'aquestes valls.
Vall
de Núria s'auto-defineix com un centre turístic singular, per el
gaudir actiu de la natura, en equilibri amb el seu enton natural.
El respecte al medi ambient form-a-part de la cultura de tot l'equip
humà que hi treballa i de tots els projectes de rehabilitació que
s'han dut a terme.
Els
edificis bioclimàtics, les mesures de control i d'estalvi d'energia,
el sofisticat sistema de depuració d'aigües de tot el conjunt, la
selecció de tot tipus de residus, l'aprofitament de l'aigua per
generar energia,la reforestació i la regeneració de la vegetació
autòctona, els hàbitats preparats de forma especial per a la truita
de riu o la granota roja... són només uns quants exemples d'aquesta
vocació de preservació que ja forma part del bagatge cultural,
religiós i tradicional d'aquesta vall, que ha esdevingut un referent
d'evolució i adaptació de forma respectuosa envers el seu entorn i
els seus orígens.
Les
modificacions realitzades al llarg dels anys als edificis del voltant
de l'església, li han donat la forma actual, que, en certa manera,
recorda una “U”. La façana principal del santuari s'obre
davant del llac. Darrere, s'alcen imponents el Roc de la Malé i la
coma d'Eina. El temple i la Casa de l'Església són al cor del
santuari. A l'interior del temple, es pot observar la imatge
romànica de la Mare de Deu de Núria, aixi com la creu, la campana i
l'olla de sant Gil. En el mateix indret, hi ha l'exposició “Núria:
una vall a l'entorn del santuari” . Cal destacar també el
carilló del santuari, que es compon de vuit campanes, cadascuna de
les quals toca una nota diferent.
L'Estatut
d'Autonomia de Catalunya de 1932, també anomenat Estatut de
Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya.
De caràcter sobiranista, l'Estatut fou impulsat pel llavors
president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en
referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va
ser enllestit el 20 de juny a Núria, i fou aprovat al Parlament
espanyol el 9 de setembre de 1932.
El
Cremallera de Núria és la línia ferroviària que connecta Ribes de
Freser amb Queralbs i la Vall de Núria, a la comarca del Ripollès.
Juntament amb el de Montserrat és l'única línia ferroviària de
tren cremallera que hi ha a la península.
Les
obres per a construir la línia del tren cremallera de Núria van
començar el 24 de maig de 1928. Tot i que es calcula que en la
construcció van participar uns vuit-cents homes, la magnitud
d'aquesta féu que, en determinats moments, se superes el miler de
treballadors. La construcció de la via, junt amb els túnels i els
ponts necessaris, es va iniciar simultàniament a Núria i a Ribes.
Els rails, que no es van començar a instal·lar fins a principis de
l'any 1930, es van posar en sentit ascendent, d'aquesta manera, les
locomotores que provarien el bon resultat de les obres també podrien
traslladar treballadors i materials.
El
30 de setembre de 1930 es va fer un primer viatge de prova amb una
locomotora de vapor que venia de Montserrat i el 22 de març de 1931
es va inaugurar oficialment el cremallera de Núria.
Extret
en bona part de: ca.wikipedia.org/wiki/Vall_de Núria.
