HISTORIA DE CATALUNYA

PRÓLECH

Si volguessem esbrinar los factors més importants que han intervingut en la revindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuhit á que lo catalanisme, ó millor, lo nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que´ls desacerts y vexacions del centralisme, han sigut los estudis histórichs.  Aquests son lo fonament sobre que descansan los carreus del nostre programa, que los demés factors no han fet més que solidificar, formant un tot harmónich é indestructible que en vá procura abatre la ponentada.

Peró los estudis histórichs, al servir de basa al renaxement politich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes, puix es ben sapigut que la historia patria es un dels medis més indicats i práctichs pera ajudar al desvetllament de un poble.

Ab ella s´aprén á conéxer y á estimar á la patria, tenint present que ningú estima lo que no coneix.  << No hi ha dupte, diu lo distingit historiador Aulestia, que lo que ha despertat los dormits ecos d´altres dies y lo que ha avivat lo caliu del amor á nostra terra, ha sigut lo recort de les antígues gestes, lo haver contemplat quelcom dels quadros vivents y pintoreschs de la passada grandesa.  Comparant aquelles époques ab avuy; veyent lo que eram y lo que som; ponderant lo que teníam y lo que hem perdut; es com se ha animaten les generacions actuals aqueix esperit, barreja de anyorança y desitg, de protesta y d´aspiració, que tendeix á reintegrar á nostra terra en la plenitut de sos drets y de son cabal.

Lo carácter més indiferent, lo cor més fret no pot menys de impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per molts ni sisquera somiat.  Avesats desde petits á rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, unse troba davant de la veritat encisat y atret per sa claror.

Per açó es que lo que no fan les teroíes més ben sentades, demostrant la rahó de ser y la justicia de la revindicació de la antigua patria, ho logra casi sempre l´estudi de la historia; ja que sos epissodis animats per lo miviment de les passions humanes, sos exemples que s´apoyan en la realitat dels fets, ferexen més á la imaginació, y obran sobre la rahó de una manera molt superior á les demostracions de la ciencia politica ó social .>>

En demostració de lo espressat per l´insigne mestre, podém citar lo que´ns passá ab una persona bastant instruhida y ab titol professional, qui discutint un día sobre la rahó de ser del nacionalisme catalá, se quedá com qui veu visions al parlarli nosaltres de fets d´alguns dels nostres Comtes-Reys, esclamant ab tota espontaneytat: - Ah ! Es á dir que aqui teníam Reys y eram independents? - Y al esplicarli en resúm la Historia de Catalunya, los orígens de la nostra nacionalitat, la manera com cresquerem y prosperarem mentres siguerem amos de casa nostra, y la vergonyosa decadencia en que´ns estimbarem quan lo quixotisme´ns invadí y prenentnos lo govern se sobreposá al bon seny y esperit práctich dels catalans, lo bon home no pogué menys de dirme: - Sent axís teniu tota la rahó; jo també soch dels vostres.-

Y de cassos com aquest podrían citarse á dotzenes.  Y perçó sens dupte los iniciadors del nostre renaxement donaren tanta importancia als estudis histórichs, si bé ab un carácter més de investigació, limitantse á les narracions y pintures sels fets, y sense relacionarlos ab les necessitats actuals; peró ab tot, com ja havém dit, formaren los més decidits campions de la causa nacionalista.  Després vingueren á donar nou alé á la començada empresa, les monografies y los estudis generals sobre la historia de nostra Patria, detacantse entre tots ells la Historia de Catalunya per Antoni Aulestia y Pijoan, si no per lo seu volúm, per la claretat d´esposició y veritat que en tota ella regna.

Peró la obra de l´Aulestia té, no dirém lo defecte, peró sí la dificultat de no ser apropiada á totes les inteligencies, per la seua estensió.  En lo crexent progrés del nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pel noy que ha acabat les beceroles com pel iayo de noranta anys, que fos tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.  Y perçó, convençuts d´aquesta necessitat, emprenguerem la tasca de la present Historia de Catalunya, sense altres pretensions que fer un compendi de les ja existents, més ben dit, un llibre d´ensenyança per xichs y grans.

Peró no es ensenyar la historia de la Patria enumerar un sens fi de guerres, batalles, noms y fetxes, tot lo qual sols serveix pera carregar la memoria del estudiant, sense donarli cap idea de lo que ha sigut la Nació en les époques passades.  Lo que convé es saber l´estat de la nostra Patria en les diferents époques históriques, conéxer lo desenrotllo de les nostres arts y ciencies, les causes y efectes dels successos histórichs, y l´enllaç de aquests successos.

La historia propia, segons ha dit un gran escriptor, deu ésser essencialment nacional, y açó es lo que havém procurat en totes les planes del present llibre.

<< Afortunadament nostres anals oferexen un conjunt de fets brillantíssims que responen á una alta idea del concepte de nacionalitat, y tenen una unitat interna que contribuheix á formar criteri segur en quilos estudia.  Lo principi de llibertat politica basada en lo sentit práctich de les necessitats del home en societat; lo de la independencia y unitat de la nacionalitat catalana, dintre del respecte á la existencia de ses comarques naturals; y lo de dignificació de la personalitat humana apoyada en lo cumpliment de les lleys contra tot poder per alt que sía; aparexen en mitg de la diversitat de successos que constituhexen la vida de nostre poble á través dels sigles, y venen á formar com la gran síntessis de nostra historia.

Solsament fent ressaltar aquells rasgos fisonómichs, n´hi ha prou pera portarlo convenient de la justicia que entranya l´actual moviment de restauració; puix que l´estat actual de la politica es un obstacle perenne al desenrotllament de les condicions senyalades, que crearen la ventura de nostre poble en altre temps, y farian de segur avuy, si no´s trobessen cohibides, sa felicitat.>>

Atenent á exes consideracins y al carácter didáctich que volíam donar á nostra obra, havén procurat compendiar en la present Historia de Catalunya la vida de la Nacionalitat Catalana.  En lo seu desenrotllo havém seguit un método especial, molt usat al estranger, que se emmotlle á les inteligencies més curtes, y respecte del qual farém solsament les observacions més necessaries pera la major inteligencia.

En primer lloch dirém que no havém escrituna obra d´erudició sinó de propaganda; per lo tant no entrarém en la discurssió dels fets, admetent sols lo constituhit é imposantho al dexeble ab la autoritat del llibre y del mestre; d´aquest modo, ilustrat lo enteniment ab fets y principis induptables, de suficient relleu y color que pugan ser incentiu pera estudis més detinguts, se trobará ab elements fonamentals pera anar tot sol en materies de opinió, sense tenir necessitat de fer un nou estudi desde les primeres nocions.

Pera lograr aquest obgecte havém fet varies divisions generals que son les de les époques en que naturalment se divideix la nostra historia; y al principi de quiscuna d´elles hi posém un resúm ó ullada de conjunt, gracies al qual se té una idea clara de les causes á que responen los fets particulars que se van á estudiar, axi com se destacan los relleus més importants.

En la historia dels temps primitius nos havém circunscrit esclusivament á la veritat histórica, als fets, als documents, prescindint de les mitológiques y novelesques narracions dels nostres antichs cronistes é historiadors.

Sense dexar de donar la merescuda importancia al successos polítichs y militars, havén tingut molt cuydado en senyalar y fer fácilment comprensible, mitjançant los dibuxos, lo desenrotllo del art en totes ses manifestacions, punt interessantíssim de que cuydan molt les nacions estrangeres pera infiltrar en les tendres inteligencies dels nens la afició als estudis artístichs, y ajudar al progrés de les arts industrials; y mitjançant los mapes histórichs havém procurat assenyalar los successius avenços de les nostres fronteres y les noves possessions que entravan á formar part de la Nacionalitat catalana.  En aquesta una novetat que creyém nos agrahirán los amants de Catalunya.

Y si es axís, y si ab lo nostre humil treball lográm algun fruyt en benefici de nostra estimada Patria Catalunya, donarém per molt ben empleats tots los afanys, quedantnos la íntima satisfacció de haver fet quelcom pera la major gloria de Deu y de la Patria.

Sant Jordi.

L´origen de Jordi.

El nom Jordi deriva del mot grec georgós (gé,terra, i érgon, obra), pagès.   Des de Grècia, bressol d´Europa també com a regió idiomàtica, Jordi es va estendre a tots els països del món, on, per cert, els camperols conreaven igualment el camp, i aixi va esdevenir un nom internacional.   El nom Jordi, jorge en castellà,  en forma de George conquistà Anglaterra, i més tard Amèrica, a França va ser Georges, a Itàlia Giorgio, a Rússia Yuri i a Alemanya Georg, Jürgen i Jörg.

L´origen camperol del mon no va impedir que sobrepassés els murs de la ciutat i les barreres de les classes socials.   Al contrari, gràcies a la seva profunda arrel es va difondre en cercles        d´obrers, d´artistes i de cavallers armats, però també als palaus, perquè els comtes i nobles volien assolir fama de persones de confiança.   Avui en dia, aquells que es firen de l´extravagant pensen que Jordi és un nom xic passat de moda, i opten per David, Marc o Alexandre.   Però si no sempre les aparences enganyen, els joves d´avui que busquen amb afany creixent un estil de vida relacionat amb la natura, obsequiaran aquest vell “Pagès” amb un bon retorn.

Patró.

Sant Jordi, Patró de Catalunya, Anglaterra, Aragó, la ciutat de Gènova, Geòrgia, Grècia. Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia, és un personatge a cavall entre la realitat i la llegenda.   La manca de fons documentals fa dubtar de la seva existència, a despit de testimoniatges de culte i arqueològics que demostren que un màrtir de nom Jordi era venerat des del segle IV.

La tradició diu que va ser un màrtir cristià nascut a la Capadòcia (Anatòlia Central), fill d´una família de la noblesa rural i que va morir, possiblement a Lydda – Palestina-.  La seva tomba, però. És en un lloc incert.   D´una banda s´assenyala Tirra (actual Turquia), un indret molt visitat pels almogàvers en la seva expedició a l´Orient i de l´altra Lydda, l´indret mateix on, segons la tradició, va ser martiritzat sota el regnat de Dioclecià  (303).

A la seva vida se li han atribuït fets llegendaris, entre els quals destaca l´alliberament d´una donzella de les urpes del drac.   La veu popular mundial ha localitzat aquest fet a la ciutat de Silene.   A Catalunya, aquest episodi s´ha localitzat pels voltants de la Vila de Montblanc (Conca de Barberà).

El culte a Sant Jordi, el nom del qual en grec,Georgios, significa pagès es va estendre ràpidament per tot l´Orient i es va fixar la data de celebració el 23 d´abril.   En caure aquesta data enmig de la primavera i pel significat del seu nom, va fer que sant Jordi esdevingués un sant protector de les collites, especialment d´ordi A partir del segle VII va ser un sant força conegut a Occident.  A Catalunya, el seu culte ja és documentat al segle X, i el 1022,     l´abat Oliva va erigir un altar a Ripoll en honor seu.

l´extensió del culte a sant Jordi arreu d´Europa va produir-se a partir del segle XI, amb les Croades; el sant era invocat pels guerrers croats en les seves lluites contra els musulmans per recuperar Terra Santa.   En aquest període comencen a aparèixer mencions sobre l´aparició del sant enmig d´una batalla donant suport als exèrcits cristians -la conquesta d´Antioquia-.

D´aparicions, també se n´han descrit en terres acatalano-aragoneses, com la de la batalla d´Alcaraz, el 1096, quan les tropes del rei Pere I lluitaven per conquerir la ciutat d´Osca.   El 1229 ajuda les tropes del rei Jaume I a conquerir Mallorca i el 1237 apareix a la batalla del Puig quan el mateix rei Jaume lluitava per conquerir València.   També s´ha descrit la seva aparició en la conquesta d´Alcoi.

Des de començament del segle XIII els reis catalans van mostrar-li una gran devoció.   Pere el Catòlic, el 1201, va autoritzar la creació de l´Ordre de Sant Jordi d´Alfama, la primera d´una sèrie d´ordes i confraries de cavallers que veneraven sant Jordi i lluïen la seva bandera a Catalunya i a Europa.   El cas més indicatiu de la veneració del sant per part dels reis catalanes el de Pere el Cerimoniós, que al llag de la seva vida aplegà una serie de suposades relíquies del sant.   El 1356 tenia un reliquiari amb un os del braç a la capella del Palau Reial i el 1377 la reina Elionor de Xipre li va enviar un tros del braç del sant que el rei diposità a la ciutat de València.  Entre 1359 i 1409 una vintena de documents parlen dels intents del rei Pere i dels seus successors per obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levadia, al cor del ducat català d´Atenes, conquerit pels almogàvers al crit de <<Sant Jordi, firam, firam>>. Després de moltes vicissituds, el suposat cap del sant va passar a mans de la república de Venècia.

La festivitat de sant Jordi se celebra a València des de 1343 i a Mallorca des de 1407.   A Catalunya, el 1436, la Generalitat va fer una proposta a les Corts de celebració de la festa, que no va reeixir fins al 1456 quan es dictà una constitució per fer-la possible.

El fet que València i Mallorca s´anticipessin al Principat en la celebració de la festa, cal cercar-lo en el temps de la conquesta i la repoblació posterior feta per soldats i les seves famílies, ja que és ben sabuda la devoció dels militars vers el sant.

La festa al Principat era molt celebrada al Palau de la Generalitat, on des del segle XV coincideix amb la fira de roses que es fa al pati.   Des de l´any 1926, la festivitat de sant Jordi coincideix amb el Dia del Llibre que, en el seu origen era destinat a commemorar la data de la mort de Miguel de Cervantes i que ha arrelat fortament al nostre país, fins al punt que ha estat capaç d´exportar aquesta tradició a unes terres tan llunyanes com les japoneses on se celebra, d´uns anys ençà el “Sant Jordi´s day” Sant Jordi, símbol de Catalunya, ha donat nom a nombroses manifestacions de caracter civic i cultural ( corals, premis literaris...) i especialment a una condecoració, la Creu de Sant Jordi, que des de 1982 concedeix la Generalitat de Catalunya a aquelles personalitats que s´han distingit en el seu camp professional, d´actuació cultural, científica, empresarial o professional.

 

La llegenda  *

La llegenda per la qual sant Jordi és més conegut és la del cavaller que mata el drac per salvar una donzella.   Joan Amades, folklorista català, recull, en la seva obra Costumari Català aquesta versió de la llegenda.

Tradicions religioses de Catalunya: 

 St. Jordi i el Drac dels quatre elements, d´Anna de Valldaura.

*  Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, els drac i la princesa a Catalunya s´esdevingué a la vila de Montblanc temps ha.   El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure´s pel cel, per la terra i per l´aigua.   I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei.   El terror que  el Drac imposava era terrible.   Cada dia devorava un parell de bens.   Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bestia.   I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la Vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l´olla va sortir el nom de la Princesa.   El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre montblanquí dels qui s´oferien.   Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. 

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la.   Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi.   I envestí amb fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut.   Aleshores ell amb el cordó de la cintura d´ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella.   Després amb un cop de llança rematà  el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s´ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l´ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de  joia travessa la muralla per la porta que en record d´aquesta gesta encara avui és coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat.   I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, a temps a venir, se n´oblidaren.

Primavera

Si entrem a Google, i busquem a la Wiquipèdia: hi podem llegui, referint-se a la primavera.

La primavera és una de les quatre estacions de les zones temperades.  També     s´anomena primavera l´estiu en contraposició a la primavera l´hivern o tardo.   Astronòmicament, comença amb l´equinocci de primavera (entre el 20 i 21 de març en l´hemisferi nord, i entre el 22 i 23 de setembre en l´hemisferi sud), i acaba amb el solstici l´estiu (al voltant del 21 de juny en l´hemisferi nord i el 21 de desembre en l´hemisferi sud).  No obstant això, a vegades és considerada com els mesos sencers de març,  abril i maig en l´hemisferi nord i setembre , octubre i novembre en l´hemisferi sud (primavera meteorològica).  S´en diu primavera o vernal al que fa referència a aquesta època de l´any.

Característiques

Hi ha un augment progressiu de la temperatura.  És el temps del desglaç i de les precipitacions moderades, si bé depèn molt del clima de la regió.  Poden desencadenar-se fortes tempestes i vents,

Es l´estació del renaixement, on broten de nou les plantes caducifòlies.  Molts animals comencen a aparellar-se en aquesta època.  Per la floració de les plantes, és un temps d´al·lèrgia per algunes persones.  El temps pot ser força canviant,  Però tot i axis neixen moltes flors i plantes.

Ecològic
El començament de la primavera no sempre està determinat per les dates del calendari fix.  La definició fenològic o ecològic de la primavera es relaciona amb indicadors biològics d´una àmplia gamma l´espècies de plantes, i les activitats dels animals, o l´olor especial de sòl que ha arribat a la temperatura de la microflora que floreixin.  Per tant, varia segons el clima i segons el temps específic d´un any en particular.  La majoria dels ecòlegs divideixen l´any en sis estacions que no tenen dates fixes.  A més de la primavera, el comptar ecològic identifica un prevernal separada abans (hora o pree-primavera) la temporada entre el hivernal (hivern) i vernal (primavera) estacions.  Aquest és un moment en què només les flors més resistents com el safrà en flor, de vegades, mentre que encara hi ha una certa capa de neu al terra.

Simbolisme

Moltes celebracions coincideixen amb l´arribada de la primavera.  La deessa romana Flora la simbolitzava.  Per a l´art, és l´estació de l´amor i de l´alegria després de la reclusió de l´hivern.  Està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i al color verd.  En la teoria dels quatre humors, li correspon la sang.

En els antics calendaris marcava l´inici de l´any (d´aquí el prefix prima- que       s´ha conservat a la paraula).  Per això, també pot voler dir l´edat, quan es diu   d´una persona que té 15 primaveres, per exemple.

Si entrem a Gran Enciclopèdia Catalana: el que ens diu es el seguen.

Estació de l´any, entre l´hivern i l´estiu, que a l´hemisferi nord comença el 21 de març (equinocci de primavera) i acaba el 21 de juny (solstici d´estiu), i a         l´hemisferi sud comença el 23 de setembre i acaba el 21 de desembre.  Ha estat representada escenogràficament amb els treballs del camp que li són propis, durant l´edat mitjana, el Renaixement i el Barroc o amb al·legories com la Primavera d´A. Viladomat (Museu d´Art de Catalunya, Barcelona).  També mitjançant la figura de la deessa Flora, com és el cas del fresc de Stabia que es conserva al Museu e Galleria Nazionali di Capodimonte de Nàpols, o mitjançant una figura femenina amb flors:  Primavera de C. Lorenzale ( palau de la Virreina, Barcelona).  L´obra més important sobre aquest tema és la Primavera de S. Botticelli, oli sobre taula de 3,14 x 2,03 m, conservat a la Galleria degli Uffizi, de Florència, que pintà ( entre el 1477 i el 1478) per a Lorenzo de Pierfrancesco de Mèdici.  Obra molt hermètica, ha estat interpretada de maneres molt diferent; la teoria mes acceptada és la de Warburg, segons el qual el tema es desenrotlla de dreta a esquerra de la composició i representa Zèfir perseguint Flora, que, posseïda per aquell, esdevé la Primavera;  al centre, Venus, i a l´altre costat les Tres Gràcies i Mercuri.

Catalunya

A Catalunya, la primavera dins d´una geografia tant variant, ens porta moltes sensacions, i cada subjecte podria personalitzar molt com sent en pròpia persona el canvi astronòmic, mes pronunciat i rápit a la costa, i mes lent i tardívol en el interior.  Els dies son tossudament mes llargs i es nota molt en la llum, que aprofiten les plantes per renéixer i expandir-se, els animals senten una vitalitat extraordinària, i reneixen amb força els impulsos sexuals.  En la majoria dels casos es sent un impuls de sortir i passejar per el camp i la Natura es fa mes propera.

A Catalunya dir primavera vol dir també Sant Jordi - roses - llibres - Setmana Santa - excursions - calçotades - carn a la brasa - trobades corals o sardanístiques - les ultimes esquiades  i les primeres regates, - Montserrat, caramelles - la mona,- cap el sud les Falles - els aplecs - les caçolades de tros - els arrossos...

També revérem amb resignació la Marinada, freda i molesta que tant ens ajuda a l´estiu, i les pluges persistents que trenquen algun cap de setmana, (però que si no arriben malament).

La nostra primavera, omple el cel d´orenetes que xiulen rialleres, i de catifes de ravenisses blanques per tot arreu, floreixen els romanís, i les farigoles i trepitjarem neu a l´alta muntanya buscant la flor de neu.  A Catalunya la primavera ens fa sortí de casa, ens fa somiar i recordar l´amor, que es fa present en el cor o en la ment.  La primavera torna l´home galant i la dona poncella,      l´ arbre es fa frondós, la flor bonica l´ocell es feliç i ens hu comunica.

La primavera a Catalunya es extraordinària,                 l´esperem i la gaudim i mai falla.

Plou i fa sol

Esclat  Primaveral

Quina frisança duu la primavera !

Quina frisança i quin desig pertot !

Baixa del cim desfeta la gelera

i el tany ressec esclata el primer brot !

Encesa al sol cimbreja una rosella.

Vora el torrent verdeja el canyissar.

En l´alzinar, diu la cançó més bella

l´ocell febrós que es vol aparellar !

El presseguer és ple de flor rosada

que els papallons s´aturen a flairar,

i el vell lilà, curull de flor morada,

espera la carícia d´una mà !

Quin foll desig que duu la primavera !

Ja és verd el cap i el cel ben net i clar !

Són tota flor l´alzina i l´olivera

i el fruit frisós comença a germinar !

És el bon temps, que torna i fa reviure !

És el bon temps ! L´hivern que ja se'n va !

És el temps de la llum, dels cants, del riure

i de les flors... !  És el temps d´estimar !

Tren 107 (04) by Tren De Mitjanit on Mixcloud

Emili Vendrell

Historia de Catalunya

Ens a caigut a les mans, una petita historia de Catalunya, Plou i fa sol, pensem que seria curiós i interessant anar reproduint tot el petit llibre, i conèixer l´historia, contada per Norbert Font i Sagué. 

Historia 

de 

 Catalunya 

per 

NORBERT FONT Y SAGUÉ 

 DIBUXOS D´EN J. GARRIGA, MAPES DEL AUTOR 

 Ab la deguda llicencia. 

 Al insigne patrici, lo

 Excelentissim Sr. D. 

 Eusebi Güell y Bacigalupi 

 fundador de la primera escola catalana y

 protector de les lletres patries. 

      N. Font y Sagué. 

             VICARIA GENERAL              

 DE LA    

DIÓCESSIS DE BARCELONA 

Per lo que á Nos pertany, concedim 

Nostre permís pera publicarse la obra 

titulada HISTORIA DE CATALUNYA escrita 

per D. Norbert Font y Sagué, mitjan-

 çant que de Nostra orde ha sigut exami- 

nada y no conté, segons la censura, res 

que sía contrari al dogma católich y sana 

moral. Estampes aquesta llicencia al 

principi ó final de la obra y entréguense 

dos exemplars d´aquesta, firmats per lo 

 Censor, á la Secretaria de Cambra y 

Govern d´aquest Bisbat.

 Barcelona 10 de janer de 1899.

 Lo Vicari General 

Francisco de Pol. 

 Per manament de Sa Senyoria, 

 Dr. Jaume Brugueras, Pvre. 

 ALS LECTORS 

 L´autor de la present Historia de 

 Catalunya, agrahirá coralment totes les 

observacions que se li fassan y correc- 

cions ó adicions quese li proposen, pera 

que puga ser ateses en les edicions suc- 

cessives. 

 Fa il-lusió anar copiant a poc a poc tota l´obra d´en Norbert Font farem l´esforç de transcriure-la tal-cual amb el català d´epoca no normalitzat, i sabem d´antuvi que serà complicat i a voltes hi hauran falles que esperem sàpiguen perdonar.

L´idea es que u puguin gaudir, com a document, no desfasat i molt curios.

                                                                                                                                Plou i fa sol.

Les coques de Montblanc traspassen les fronteres.

El Forn de pa Joan es converteix per unes hores en una escola internacional de gastronomia.

El passat dimarts dia 11 de març, un grup d’estudiants de direcció de l’escola de gestió hotelera de  la Universitat de Pensilvània,  (University of Pennsylvania) (PENNSTATE), juntament amb els seus professors, varen visitar el Forn de Pa Joan, situat al carrer Major de Montblanc, per poder gaudi i aprendre la manera de preparar els diferents productes de la nostre gastronomia.

Durant tot el mati, el Mestre Artesa Joan, dona  les seves explicacions, de com elaborar les masses de les coques i diferents productes típics de les nostres contrades.

Un dels productes que mes els va interessar, van ser les Coques de Montblanc, la seva manera de preparar-les i també el seu comportament a l’hora de la cocció.

La textura de les coques, l´esponjament i el seu sabor els crida molt l´atenció, per la senzillesa del producte i la gran qualitat gastronòmica.

“Les coques de Montblanc remunten la seva fama a mitjans del segle XX”

Estudiants Universitat de Pensilvània, -foto-R.M.H

Aquest grup d’estudiants estan molt interessats per tota la gastronomia de Catalunya, en el seu recorregut  de una setmana de durada, estan visitant el Priorat, el Tarragonès, el Baix Camp i la Conca de Barberà.

Els embotits, l’oli d’oliva, el vermut, els vins i el pa tradicional.

Es la primera vegada que visitant Catalunya, a traves de l’agencia EPICUREAN WAYS acompanyats de la guia Raquel Ritchie, i segons diu, ella mateixa no serà l’ultima vegada.

PEDRA SECA

Hi ha coses que no saps quan les has après.  Tens la sensació d´haver-les sabut sempre.  Són el teu paisatge existencial més íntim, la teva realitat profunda.  Són les coses que et defineixen, que fan que siguis qui ets.  Són les coses sense les qual series un altre.   Són tu.

D´aquestes coses medul·lars n'hi ha unes quantes, no gaires.  Una d´elles, en el meu cas, es el món de la pedra seca.  Les parets, els marges i les barraques de pedra seca són l´ossada dels meus paisatges ontològics.   La meva primigènia idea de paisatge són marges i feixes escalant vessants, planes vertebrades per murs de pedra seca.  Des de sempre, els meus paisatges  onegen en astes de pedreny.  Per aquesta raó, de petit pensava que el paisatge era això.   Fins que em vaig fer gran i vaig descobrir que, nord enllà, els meus paisatges eren,  l´excepció, no pas la norma.   Aleshores, amb  l´adolescència  deixa enrere, els paisatges es diversificaren i les seves dimensions esdevingueren planetàries.   Però, en comprendre i admirar la diversitat de l´altre, també vaig entendre i valorar la singularitat pròpia.   La pedra seca era jo.

La pedra seca és consubstancial al paisatge català antropitzat, és a dir, al paisatge català tout court, per què quasi tot ell és fruit de la intervenció humana.   Una consubstancialitat, compartida amb altres pobles de la Mediterrània, que constitueix una singularitat planetària digna de ser considerada.   O sigui que significa el contrari del que avui la majoria creu que significa:  hem mig perdut la capacitat social de reconèixer-nos-hi  i no som gaire capaços d´apreciar-la.

Al nostre país, en efecte, hi ha milers de cabanes i milers de quilòmetres de marges de pedra seca abandonats i mig perduts.  Per a la majoria des nostres conciutadans són rocs d´una altra època i poca cosa més.   Fins que viatgen a Grècia o a la Pulla, a les illes egees o als altiplans baritanotarentins, i en tornem entusiasmats.  Aleshores, alguns descobreixen que, d´allò tan fascinant, aquí també n'hi ha, bé que esgarriat i prou malmès.   Per això ja es detecta entre nosaltres una tímida i incipient marea revaloritzadora.

Anirà a més.   N'hi ha prou de cercar  “pedra seca”  a Internet:   hi apareixen grups i notícies del Penedès, de les Garrigues, de l´Empordà, del Bages, de mig país...     S'hi arriba a trobar un Réseau Européen Pierre Sèche integrat  per occitans, balears. croats, xipriotes, sicilians, grecs, corsos, i fins gal·lesos.  Es diria que comencen a generalitzar-se sentiments que mai no haurien d´haver esdevingut raresa. 

Ramon Folch

Doctor en biologia, socioecòleg, director General d´ERF, president del consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya i assessor de la Fundació Territori i Paisatge.

Extracte del Pròleg, que va escriure en el llibre, Les cabanes de volta de les Borges Blanques, de Ramon Queralt Boldú.

 Que, edita Cossetània Edicions l´any 2008.

Feixes

Quan ens parlen de pedra seca, tot seguit ens vénen a la memòria aquells paisatges tan freqüents a Catalunya, on es veuen els costes ratllats per les feixes de cultiu, que, talment com si fossin les corbes de nivell, ressegueixen tots els accidents, si fa el cas, en un afany increïble per arrencar-li a la muntanya el màxim  d´espai conrea-ble.

Si ens parem a avaluar l´esforç esmerçat, sovint en paratges inhòspits i pedregosos, ens adonarem del treball gegantí que representa l´aterrassar pendents sencers, traginant al bast tones de pedra i de terra, per poder disposar moltes vegades d´un escàs terreny de metre i mig o dos de profunditat.   La tenacitat, o la necessitat  d´aquells esforçats pagesos, de ben segur que no quedava mai compensada.

El seu treball ingent, testimoni mut d´una cultura i          d´una forma de vida ja desapareguda i quasi oblidada,  tot i que la distància en el temps tampoc no és tan allunyada, podem veure´l  ara abandonat i solitari, envaït d´argelagues, esbarzers, pins o, pitjor encara enderrocat.   Poques són les antigues feixes que es cultiven avui dia, la mecanització del camp no fa rendibles aquestes estretes terrasses, que anys enrere eren ben a l´abast de l´animal amb la seva arada, on  s'hi feia, per dir-ho d´alguna manera, una agricultura  d´artesania ara absolutament impensable.

Aquestes feixes abandonades són el testimoni d´una activitat ja passada, no solament per les ben col·locades pedres dels seus murets, que demostren una habilitat i professionalitat constructiva ben especial, sinó també perquè aquí i allà, hi veurem els brots tossuts dels cultius als que s´havien dedicat aquells abancalaments.   Brots de cep, d´olivera o bé d´ametller, ens descobreixen què s'hi plantava i què  s´esperava collir-hi en aquells camps de cultiu penjats.

Però si els cultius necessitaven de la mà de l´home per tirar endavant, els murets de pedra seca necessitaven a més a més la ma constructora, aquell seguiment tan necessari per la seva conservació i perfecte funcionament.

Un aiguat sobtat, dels que el nostre clima mediterrani ens té tan avesats, al damunt d´un coster, pot ser fatal si els murets no tenen un bon drenatge, així com també unes canalitzacions generals per el desguàs.  L´aigua rebentaria el mur i malmetria el cultiu en poca estona.

Tot i així, és fàcil veure algun tram de marge esllavissat, que el pagès arranjava durant l´hivern, en el transcurs del qual la feina agrícola afluixava i podia dedicar-se a la reparació d´aquests desperfectes.

Com més dret és coster, més estretes han de ser les feixes, això vol dir que per a cobrir-lo sencer s'hi han de construir més murs, les  <corbes de nivell>  són més denses, més a tocar l´una de l´altre, i per tant, el més probable és que en aquests exigus espais només pogués anar-hi una filera de ceps.

Quan els costers no són tan drets, aleshores les feixes poden ser una mica més amples i més espaiades, no cal, dons construir tanta paret ni tan atapeïda i en aquest espais ja s'hi poden cultivar arbres, com oliveres o ametllers.

Un paisatge que respon a les característiques que acabo  d´exposar, és el que es troba al Barranc de la Llàntia         ( Baix Penedès ),  que, com es pot apreciar a les fotografies, són unes barrancades que en molts punts  presenten uns pendents força pronunciats al capdavall dels quals una torrentera recull els escorrancs dels seus costes, portant l´aigua avall, cap a mar.

Per treballar aquests costers, força allunyats de cap nucli de població i situats en un paratge força abrupte, era necessari comptar amb un aixopluc, la barraca, que donada la seva gran adaptabilitat al terreny és un element que també trobem inserit en aquest paisatge ratllat i modificat.

No hi manquen tampoc els estrets senderons, necessaris per moure´s  dins d'aquests laberint de parets seques i feixes.

I si busquem les raconades i mirem atentament, veurem les originals solucions que els constructors de tot aquell sistema, van donar als desguassos que canalitzen l'aigua torrentera avall.

És realment impressionant passejar per aquest paratge, sembla irreal, però és allí     i cal seure per contemplar en silenci el que de lluny estant, semblen escales per pujar als turons, i des d´allí contemplar més escales a l´altre costat.  Potser mai ha estat així, però quan de tan en tan m'hi arribo, m´agrada imaginar-me  aquelles petites feixes de la banda de solei, on el coster no és tan dret i les feixes són més amples, plenes d´ametller florits.

És el que Anna Moner i Sebastià M. Carratalà anomenen en un interessant article, el jardí-muntanya, i ens remeten a la memòria col·lectiva dels famosos jardins penjats de Babilònia.

Recordem Estrabó, que en la seva crònica, en referir-se a aquests jardins explica que ocupaven l´extensió d´una milla quadrada i que les terrasses s´escalonaven com graons, de tal manera que el seu perfil era d´una muntanya piramidal, exempta i recoberta de vegetació que es situava sobre les successives graderies.  Francament,  m´agraderia un destí semblant per al Barranc de la Llàntia, tan diferent del que li espera.

August Bernat i Constantí  *

Les feixes catalanes

Les Terres catalanes, les nostres terres, han estat treballades des del temps immemorials i s´ha fet de manera que s´en tragués el millor profit possible.  El conreu de feixes permeté, al llarg de molts segles, que la població s´arrelés en contrades realment difícils per al desenvolupament agrícola.  Els catalans, amb constància tossuda, generació darrera generació, construïen les feixes cobrint els faldars de les muntanyes.  Aquesta tossuda constància és la que també ha contribuït ha mantenir l´esperit nacional àdhuc durant les èpoques de nocturnitat política o de política intervinguda per poders forans, bo i treballant per assolir plenament    

l´autogovern.

Les feixes tenen per finalitat augmentar la superfície de les terres conreades, preservant, ensems, els vessants de les muntanyes.  Les feixes varen substituir les formacions forestals que cobrien els vessants tot mantenint, com els boscos l´equilibri dels sòls.  En realitat, la construcció de feixes modificà l´ambient ecològic substituint el primitiu, que preservava els sòls, pel nou, el de les feixes, que també els preserva.

A Catalunya els terrenys plans no són abundants; el poble n´amplià la superfície amb la construcció de les feixes.  Seria bo de saber quina és la superfície de les feixes per comarques i per tot Catalunya.  Comporta un treball ardu de saber-ho; però estem segurs que la xifra que ens pogués donar una investigació, una mena de cadastre sense finalitats fiscals ens sorprendria.  La construcció de les feixes comportava aixecar els murs de pedra seca – feina feixuga a tot ser-ho! - i llur conservació.

Quina relació hi pot haver entre els termes feixa i feixuc ?  Que ens ho diguin els filòlegs.

No n'hi havia prou amb la construcció del mur de pedra seca per a obtenir la feixa.  Calia fer el bancal amb terra.  Una terra que manta vegades s´havia de portar de lluny i amb un gran esforç físic.  Consta, en documentació del segle XVIII, que en certs indrets hom esperava que unes fortes pluges arroseges-sin la terra per les torrenteres i, passada la torrentada, es recollia aquesta terra i es duia pendent amunt per tal d´omplir amb ella els bancals.  No era feina d´un dia, era feina

d´anys.  Si a Holanda al llarg dels segles feren canals i pòlders, a Catalunya, també al llarg dels segles, els catalans posaren en servei econòmic els vessants de muntanya.

Com més difícil era la situació econòmica dels habitants, més miraven d´ampliar         l´esgraonament de les feixes.  Homes i dones hi posaven l´esforç i esperança.  No era un grup que ho feia, era una nació.   Calia perseverar i perseveraven,  Tota una lliçó de política constructiva i responsable.

Les feixes foren construïdes d´acord amb les corbes de nivell.   On es construïen les feixes, no es formaven xaragalls; els quals, a la llarga, haurien originat noves torrenteres afavorint l´erosió dels terrenys.   Els xaragalls i les torrenteres no retenen les aigües de les pluges i de les neus;  les feixes si.   Les feixes permeten que l´aigua   s´infiltri i contribueixen a mantenir  l´equilibri dels cabals dels rius.

Les feixes proporcionaven, i en mant lloc continuen proporcionant, producció agrícola.  Els escamots de bens poden trobar aliment a les feixes després que la collita ha estat realitzada.

El treball a les feixes no es pot practicar amb els grans tractors com es pot fer a la terra baixa.  Cal recórrer a màquines petites i continuen essent útils els bous i les mules.  A terra baixa, agricultura industrial; a les feixes, agricultura artesanal.

En molts indrets de la nostra terra podem veure bancals abandonats.   En no estar en producció, fa que es negligeixi la conservació del murs de contenció i això és en perjudici de tots.

Hem parlat amb gent d´ací i d´allà.  Molts diuen que el treball agrícola en el bancals de certes contrades resulta poc rendible, econòmicament parlant.   Cal, dons, estudiar, contrada per contrada, quina és la millor solució.  No n'hi ha prou de dir que no hi ha res a fer.

La fil·loxera, al segle XIX, matà els ceps a quasi tot Catalunya, i els nostres pagesos cercaren ceps resistents a la malura i tornaren a plantar les vinyes.   Si no ho haguessin fet, avui no podríem fer propaganda dels nostres excel·lents vins.   Cal imaginació i treball.

Cal salvar les feixes.  Si no es troba un conreu econòmicament rendible, s'hi ha de plantar arbres.  Uns arbres l´espècies dels quals i per a cada ambient geogràfic les han de fixar els botànics.  Els arbres enriqueixen els vessants de muntanya.  Les fulles que cauen dels arbres abonen els sòls de les feixes.  Les arrels contribueixen a fer que l´aigua penetri als subsòl.  Cal cercar arbres que s´aprofundeixin per tal  d´evitar que destrueixin els murs de pedra seca.

Potser arribarà el moment de fer una llei que obligui a mantenir les feixes sota conreu o bé arboritzades.         Els paisatges de feixes formen part del nostre patrimoni nacional.

Marc  Aureli- Vila i Comaposada

Els marges vells

Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts...

Els marges vells!  Són l´arqueologia del camp.   Són els testimonis de la vellúria dels conreus.  Molts marges   d´aquests haurien d´ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors.  Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l´esperit del paisatge.   El dia que la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquest murs rústics de pedres velles, s´esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.

La terra ampla i seguida es fa monòtona.  La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós.  Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans.   I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s´adiuen tant amb la terra i amb les planes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.

Les pedres velles, trencades irregularment un llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són un producte de la terra, com les herbes i els arbres.  Les pedres trencades de poc, pel ferro o per l´explosiu, són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats;  llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible.    El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit.   Per a fer cases, tant a la ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya  crostissera de l´arrebossat amb vil morter.  Però per a fer murs al camp no hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa.  Una pedra d´aquestes hauria de valer més que una rajola o un maó.   No hi ha cap ceramista que amb fang i el foc pugui fabricar un material per la construcció de marges comparable a les pedres dels nostres amors.

Si no tinguéssim por d´ésser massa subversius, cridaríem en la soledat del camp:     <  Fora les parets de pedra i calç  !   Fora les parets de maons !   Fora la geometria i el dibuix lineal en els murs dels conreus !  Fora els filferros amb punxes !  Fora, encara més, aquest coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de les parets! >.

El mur de pedra rústega, primera arquitectura de l´home prehistòric, és encara avui, passats els mil·lenaris, el més digne company de la terra.

Caldria que els agafessin, els pagesos modernistes i els hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la mort de generacions d´homes i d´arbres.

Aquestes pedres mereixen respecte i afecte.  Qualsevol test de terrissa antiga té una vitrina als museus.   I no val més la pedra envellida que no totes les terres cuites?   Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del revestiment d´aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.  

AntoniRovira i Virgili  (1926)

* CURRICULUM

Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1957

Creador i dibuixant del personatge de còmic en Roc Ventós

Editorial El Llamp (1982-1987)

Creador i dibuixant de la col·lecció Llegendes èpiques catalanes

Editorial el Llamp (1983-1987)

La cultura de la pedra seca

Construccions del terme de Bràfim (Alt Camp)

Ajuntament de Bràfim, (desembre 1996)

Les barraques de la conca mitja del Gaià

Fundació Roger de Belfort  (Santes Creus 1998)

L’Arquitectura agrícola de Vallbona de les Monges

Les Esgolfes núm. 2 

Amics de Vallbona de les Monges (Gener 2001)

Col·laborador i impulsor junt amb l’Agustí Esteve de la revista PEDRA SECA

(Desembre 2000)

Impulsor junt amb en Josep Soler de Manresa de les Trobades  d’estudi per a la

Preservació del patrimoni en pedra seca dels Països Catalans. (juny 2002)

Col·laborador i impulsor de la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca, (2004)

Vocal d’excursions col·lectives titulat, del CEC  (març 2005)

Col·laborador de la revista Som 4 Gats, del municipi

d’Aiguamúrcia (1998-2009)

Col·laborador de la revista El Full, de Bràfim (1980-2014)

Col·laborador de la revista Edat Mitjana (2003-2014)

Estret de la publicació 
Pedra Seca nº 3
Edita: Patronat Sant Galderic.

Tren107 (03) by Tren De Mitjanit on Mixcloud