Hi ha coses que no saps quan les has
après. Tens la sensació d´haver-les
sabut sempre. Són el teu paisatge
existencial més íntim, la teva realitat profunda. Són les coses que et defineixen, que fan que siguis qui ets. Són les coses sense les qual series un
altre. Són tu.
D´aquestes coses medul·lars n'hi ha
unes quantes, no gaires. Una d´elles,
en el meu cas, es el món de la pedra seca.
Les parets, els marges i les barraques de pedra seca són l´ossada dels
meus paisatges ontològics. La meva
primigènia idea de paisatge són marges i feixes escalant vessants, planes
vertebrades per murs de pedra seca. Des
de sempre, els meus paisatges onegen en
astes de pedreny. Per aquesta raó, de
petit pensava que el paisatge era això.
Fins que em vaig fer gran i vaig descobrir que, nord enllà, els meus
paisatges eren, l´excepció, no pas la
norma. Aleshores, amb l´adolescència deixa enrere, els paisatges es diversificaren i les seves
dimensions esdevingueren planetàries.
Però, en comprendre i admirar la diversitat de l´altre, també vaig
entendre i valorar la singularitat pròpia.
La pedra seca era jo.
La pedra seca és consubstancial al
paisatge català antropitzat, és a dir, al paisatge català tout court,
per què quasi tot ell és fruit de la intervenció humana. Una consubstancialitat, compartida amb
altres pobles de la Mediterrània, que constitueix una singularitat planetària
digna de ser considerada. O sigui que
significa el contrari del que avui la majoria creu que significa: hem mig perdut la capacitat social de
reconèixer-nos-hi i no som gaire
capaços d´apreciar-la.
Al nostre país, en efecte, hi ha milers
de cabanes i milers de quilòmetres de marges de pedra seca abandonats i mig
perduts. Per a la majoria des nostres
conciutadans són rocs d´una altra època i poca cosa més. Fins que viatgen a Grècia o a la Pulla, a
les illes egees o als altiplans baritanotarentins, i en tornem
entusiasmats. Aleshores, alguns
descobreixen que, d´allò tan fascinant, aquí també n'hi ha, bé que esgarriat i
prou malmès. Per això ja es detecta
entre nosaltres una tímida i incipient marea revaloritzadora.
Anirà a més. N'hi ha prou de cercar
“pedra seca” a Internet: hi apareixen grups i notícies del Penedès,
de les Garrigues, de l´Empordà, del Bages, de mig país... S'hi arriba a trobar un Réseau Européen
Pierre Sèche integrat per occitans,
balears. croats, xipriotes, sicilians, grecs, corsos, i fins gal·lesos. Es diria que comencen a generalitzar-se
sentiments que mai no haurien d´haver esdevingut raresa.
Ramon
Folch
Doctor en biologia, socioecòleg,
director General d´ERF, president del consell Social de la Universitat
Politècnica de Catalunya i assessor de la Fundació Territori i Paisatge.
Extracte del Pròleg, que va escriure en
el llibre, Les cabanes de volta de les Borges Blanques, de Ramon Queralt Boldú.
Que, edita Cossetània Edicions l´any 2008.
Feixes
Quan ens parlen de pedra seca, tot
seguit ens vénen a la memòria aquells paisatges tan freqüents a Catalunya, on
es veuen els costes ratllats per les feixes de cultiu, que, talment com si
fossin les corbes de nivell, ressegueixen tots els accidents, si fa el cas, en
un afany increïble per arrencar-li a la muntanya el màxim d´espai conrea-ble.
Si ens parem a avaluar l´esforç esmerçat,
sovint en paratges inhòspits i pedregosos, ens adonarem del treball gegantí que
representa l´aterrassar pendents sencers, traginant al bast tones de pedra i de
terra, per poder disposar moltes vegades d´un escàs terreny de metre i mig o
dos de profunditat. La tenacitat, o la
necessitat d´aquells esforçats pagesos, de ben segur que no quedava mai
compensada.
El seu treball ingent, testimoni mut
d´una cultura i d´una forma de vida ja
desapareguda i quasi oblidada, tot i
que la distància en el temps tampoc no és tan allunyada, podem veure´l ara abandonat i solitari, envaït
d´argelagues, esbarzers, pins o, pitjor encara enderrocat. Poques són les antigues feixes que es
cultiven avui dia, la mecanització del camp no fa rendibles aquestes estretes
terrasses, que anys enrere eren ben a l´abast de l´animal amb la seva arada,
on s'hi feia, per dir-ho d´alguna
manera, una agricultura d´artesania ara
absolutament impensable.
Aquestes feixes abandonades són el
testimoni d´una activitat ja passada, no solament per les ben col·locades
pedres dels seus murets, que demostren una habilitat i professionalitat
constructiva ben especial, sinó també perquè aquí i allà, hi veurem els brots
tossuts dels cultius als que s´havien dedicat aquells abancalaments. Brots de cep, d´olivera o bé d´ametller,
ens descobreixen què s'hi plantava i què
s´esperava collir-hi en aquells camps de cultiu penjats.
Però si els cultius necessitaven de la
mà de l´home per tirar endavant, els murets de pedra seca necessitaven a més a més
la ma constructora, aquell seguiment tan necessari per la seva conservació i
perfecte funcionament.
Un aiguat sobtat, dels que el nostre
clima mediterrani ens té tan avesats, al damunt d´un coster, pot ser fatal si
els murets no tenen un bon drenatge, així com també unes canalitzacions
generals per el desguàs. L´aigua
rebentaria el mur i malmetria el cultiu en poca estona.
Tot i així, és fàcil veure algun tram
de marge esllavissat, que el pagès arranjava durant l´hivern, en el transcurs
del qual la feina agrícola afluixava i podia dedicar-se a la reparació
d´aquests desperfectes.
Com més dret és coster, més estretes
han de ser les feixes, això vol dir que per a cobrir-lo sencer s'hi han de
construir més murs, les <corbes de
nivell> són més denses, més a tocar
l´una de l´altre, i per tant, el més probable és que en aquests exigus espais
només pogués anar-hi una filera de ceps.
Quan els costers no són tan drets,
aleshores les feixes poden ser una mica més amples i més espaiades, no cal,
dons construir tanta paret ni tan atapeïda i en aquest espais ja s'hi poden
cultivar arbres, com oliveres o ametllers.
Un paisatge que respon a les
característiques que acabo d´exposar,
és el que es troba al Barranc de la Llàntia ( Baix Penedès ), que, com es
pot apreciar a les fotografies, són unes barrancades que en molts punts presenten uns pendents força pronunciats al
capdavall dels quals una torrentera recull els escorrancs dels seus costes,
portant l´aigua avall, cap a mar.
Per treballar aquests costers, força allunyats
de cap nucli de població i situats en un paratge força abrupte, era necessari
comptar amb un aixopluc, la barraca, que donada la seva gran adaptabilitat al
terreny és un element que també trobem inserit en aquest paisatge ratllat i
modificat.
No hi manquen tampoc els estrets
senderons, necessaris per moure´s dins d'aquests laberint de parets seques i feixes.
I si busquem les raconades i mirem
atentament, veurem les originals solucions que els constructors de tot aquell
sistema, van donar als desguassos que canalitzen l'aigua torrentera avall.
És realment impressionant passejar per
aquest paratge, sembla irreal, però és allí
i cal seure per contemplar en silenci el que de lluny estant, semblen
escales per pujar als turons, i des d´allí contemplar més escales a l´altre
costat. Potser mai ha estat així, però
quan de tan en tan m'hi arribo, m´agrada imaginar-me aquelles petites feixes de la banda de solei, on el coster no és
tan dret i les feixes són més amples, plenes d´ametller florits.
És el que Anna Moner i Sebastià M.
Carratalà anomenen en un interessant article, el jardí-muntanya, i ens remeten
a la memòria col·lectiva dels famosos jardins penjats de Babilònia.
Recordem Estrabó, que en la seva
crònica, en referir-se a aquests jardins explica que ocupaven l´extensió d´una
milla quadrada i que les terrasses s´escalonaven com graons, de tal manera que
el seu perfil era d´una muntanya piramidal, exempta i recoberta de vegetació
que es situava sobre les successives graderies. Francament, m´agraderia
un destí semblant per al Barranc de la Llàntia, tan diferent del que li espera.
August
Bernat i Constantí *
Les
feixes catalanes
Les Terres
catalanes, les nostres terres, han estat treballades des del temps immemorials
i s´ha fet de manera que s´en tragués el millor profit possible. El conreu de feixes permeté, al llarg de
molts segles, que la població s´arrelés en contrades realment difícils per al
desenvolupament agrícola. Els catalans,
amb constància tossuda, generació darrera generació, construïen les feixes
cobrint els faldars de les muntanyes.
Aquesta tossuda constància és la que també ha contribuït ha mantenir
l´esperit nacional àdhuc durant les èpoques de nocturnitat política o de política
intervinguda per poders forans, bo i treballant per assolir plenament
l´autogovern.
Les feixes tenen per finalitat
augmentar la superfície de les terres conreades, preservant, ensems, els
vessants de les muntanyes. Les feixes
varen substituir les formacions forestals que cobrien els vessants tot
mantenint, com els boscos l´equilibri dels sòls. En realitat, la construcció de feixes modificà l´ambient ecològic
substituint el primitiu, que preservava els sòls, pel nou, el de les feixes,
que també els preserva.
A Catalunya
els terrenys plans no són abundants; el poble n´amplià la superfície amb la
construcció de les feixes. Seria bo de
saber quina és la superfície de les feixes per comarques i per tot
Catalunya. Comporta un treball ardu de
saber-ho; però estem segurs que la xifra que ens pogués donar una investigació,
una mena de cadastre sense finalitats fiscals ens sorprendria. La construcció de les feixes comportava
aixecar els murs de pedra seca – feina feixuga a tot ser-ho! - i llur
conservació.
Quina relació hi pot haver entre els
termes feixa i feixuc ? Que ens ho
diguin els filòlegs.
No n'hi havia prou amb la construcció
del mur de pedra seca per a obtenir la feixa.
Calia fer el bancal amb terra.
Una terra que manta vegades s´havia de portar de lluny i amb un gran
esforç físic. Consta, en documentació
del segle XVIII, que en certs indrets hom esperava que unes fortes pluges
arroseges-sin la terra per les torrenteres i, passada la torrentada, es
recollia aquesta terra i es duia pendent amunt per tal d´omplir amb ella els
bancals. No era feina d´un dia, era
feina
d´anys. Si a Holanda al llarg dels segles feren canals i pòlders, a
Catalunya, també al llarg dels segles, els catalans posaren en servei econòmic
els vessants de muntanya.
Com més difícil era la situació
econòmica dels habitants, més miraven d´ampliar l´esgraonament de les
feixes. Homes i dones hi posaven
l´esforç i esperança. No era un grup
que ho feia, era una nació. Calia
perseverar i perseveraven, Tota una
lliçó de política constructiva i responsable.
Les feixes foren construïdes d´acord
amb les corbes de nivell. On es
construïen les feixes, no es formaven xaragalls; els quals, a la llarga,
haurien originat noves torrenteres afavorint l´erosió dels terrenys. Els xaragalls i les torrenteres no retenen
les aigües de les pluges i de les neus;
les feixes si. Les feixes
permeten que l´aigua s´infiltri i
contribueixen a mantenir l´equilibri
dels cabals dels rius.
Les feixes proporcionaven, i en mant
lloc continuen proporcionant, producció agrícola. Els escamots de bens poden trobar aliment a les feixes després
que la collita ha estat realitzada.
El treball a les feixes no es pot
practicar amb els grans tractors com es pot fer a la terra baixa. Cal recórrer a màquines petites i continuen
essent útils els bous i les mules. A
terra baixa, agricultura industrial; a les feixes, agricultura artesanal.
En molts indrets de la nostra terra
podem veure bancals abandonats. En no
estar en producció, fa que es negligeixi la conservació del murs de contenció i
això és en perjudici de tots.
Hem parlat amb gent d´ací i
d´allà. Molts diuen que el treball
agrícola en el bancals de certes contrades resulta poc rendible, econòmicament
parlant. Cal, dons, estudiar, contrada
per contrada, quina és la millor solució.
No n'hi ha prou de dir que no hi ha res a fer.
La fil·loxera, al segle XIX, matà els
ceps a quasi tot Catalunya, i els nostres pagesos cercaren ceps resistents a la
malura i tornaren a plantar les vinyes.
Si no ho haguessin fet, avui no podríem fer propaganda dels nostres
excel·lents vins. Cal imaginació i
treball.
Cal salvar les feixes. Si no es troba un conreu econòmicament
rendible, s'hi ha de plantar arbres.
Uns arbres l´espècies dels quals i per a cada ambient geogràfic les han
de fixar els botànics. Els arbres
enriqueixen els vessants de muntanya.
Les fulles que cauen dels arbres abonen els sòls de les feixes. Les arrels contribueixen a fer que l´aigua
penetri als subsòl. Cal cercar arbres
que s´aprofundeixin per tal d´evitar
que destrueixin els murs de pedra seca.
Potser arribarà el moment de fer una
llei que obligui a mantenir les feixes sota conreu o bé arboritzades. Els paisatges de feixes formen part del
nostre patrimoni nacional.
Els
marges vells
Hem seguit, amb pas molt lent, un camí
sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts...
Els marges vells! Són l´arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels
conreus. Molts marges d´aquests haurien d´ésser declarats monuments
nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies
dels bàrbars destructors. Qui no estima
els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn
l´esperit del paisatge. El dia que la
terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les
feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquest murs rústics de pedres
velles, s´esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.
La terra ampla i seguida es fa
monòtona. La corba dels vessants de la
muntanya sembla un gep monstruós. Però
si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla
dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics,
més humans. I aquelles pedres
arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s´adiuen tant amb la
terra i amb les planes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.
Les pedres velles, trencades
irregularment un llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són
un producte de la terra, com les herbes i els arbres. Les pedres trencades de poc, pel ferro o per l´explosiu, són com
bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada,
guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i
distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu
ben tallat i polit. Per a fer cases,
tant a la ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que
els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya crostissera de l´arrebossat amb vil
morter. Però per a fer murs al camp no
hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa. Una pedra d´aquestes hauria de valer més que
una rajola o un maó. No hi ha cap
ceramista que amb fang i el foc pugui fabricar un material per la construcció
de marges comparable a les pedres dels nostres amors.
Si no tinguéssim por d´ésser massa
subversius, cridaríem en la soledat del camp: < Fora les parets
de pedra i calç ! Fora les parets de maons ! Fora la geometria i el dibuix lineal en els
murs dels conreus ! Fora els filferros
amb punxes ! Fora, encara més, aquest
coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de
les parets! >.
El mur de pedra rústega, primera
arquitectura de l´home prehistòric, és encara avui, passats els mil·lenaris, el
més digne company de la terra.
Caldria que els agafessin, els pagesos
modernistes i els hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen
amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la
mort de generacions d´homes i d´arbres.
Aquestes pedres mereixen respecte i
afecte. Qualsevol test de terrissa
antiga té una vitrina als museus. I no
val més la pedra envellida que no totes les terres cuites? Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó
o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del
revestiment d´aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes
filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.
*
CURRICULUM
Soci del Centre Excursionista de Catalunya des
del 1957
Creador i dibuixant del
personatge de còmic en Roc Ventós
Editorial El Llamp
(1982-1987)
Creador i dibuixant de la
col·lecció Llegendes èpiques catalanes
Editorial el Llamp
(1983-1987)
La cultura de la pedra seca
Construccions del terme de Bràfim (Alt Camp)
Ajuntament de Bràfim,
(desembre 1996)
Les barraques de la conca mitja del Gaià
Fundació Roger de
Belfort (Santes Creus 1998)
L’Arquitectura agrícola de Vallbona de les Monges
Les Esgolfes núm. 2
Amics de Vallbona de les
Monges (Gener 2001)
Col·laborador i impulsor
junt amb l’Agustí Esteve de la revista PEDRA
SECA
(Desembre 2000)
Impulsor junt amb en Josep
Soler de Manresa de les Trobades d’estudi per a la
Preservació del patrimoni en pedra seca dels Països
Catalans. (juny 2002)
Col·laborador i impulsor de
la Coordinadora d’Entitats per la Pedra
Seca, (2004)
Vocal d’excursions
col·lectives titulat, del CEC (març
2005)
Col·laborador
de la revista Som 4 Gats, del
municipi
d’Aiguamúrcia (1998-2009)
Col·laborador de la revista El Full, de Bràfim (1980-2014)
Col·laborador de la revista Edat Mitjana (2003-2014)
Estret de la publicació
Pedra Seca nº 3
Edita: Patronat Sant Galderic.
Tren107 (03) by Tren De Mitjanit on Mixcloud
-Wcrop.jpg)
-Wcrop.jpg)
-Wcrop.jpg)
-cropW.jpg)
-Wcrop.jpg)
