l´URGELL

Comarca feta de retalls i subcomarques, a la qual anomenem "Urgell" compleix una funció peculiar dintre les Terres de Ponent:  Agrupar unes zones intermèdies del territori i facilitar uns contactes humans.   La nostra comarca - per a uns, discutida; per a uns altres, indiscutible - serveix de transició entre les terres de perfil trencat del centre de la Depressió Central, i les baixes, planes i monòtones de l´oest d´aquesta; i és també una de les zones de pas ideal que comuniquen les terres elevades del Pre-Pirineu amb les comarques tarragonines.

A mig camí entre l´altiplà de la Segarra i la Plana urgellenca, entre el Mig Segre i les rutes prelitorals, els nostres pobles i viles tenen una personalitat, una forma i un referent humà que deu molt a les respectives àrees veïnes. 

La Ribera del Sió, mutilada en tres comarques, és segarrenca en un extrem i balaguerina en l´altre, i per Agramunt s´obre al nord; els encontorns de Tàrrega i Verdú recorden molt la Segarra central, amb permís dels nostres capitalins; de Vilagrassa i Tornabous enllà, entrem en el regne del Gran Urgell, la plana obsessiva, abans una estepa, avui un miracle de fruiters i conreus regats; i, al sud del binomi Tàrrega-Verdú, la vall del Corb, aquesta subcomarca aspra, impressionant, bellíssima, de regust segarrenc i conquès alhora, amb la seva pedra característica i unes vistes que atrapen l´esperit.    

Amb pocs quilòmetres de distància, quatre àrees geogràfiques i humanes es donen la mà, es fusionen, conviuen, s´enriqueixen, s´enfronten.   A aquesta comarca de contacta li han dit "Urgell", però també li haurien pogut dir de moltes altres maneres.   No resulta fàcil trobar un nom que pugui sintetitzar la seva varietat.

Els rius - Sió, Ondara, Corb -, esglaonen amb les seves valls el territori nostrat, i concentren a les seves vores moltes de les poblacions.   Rius petits, migrats, irregulars, però fonamentals per als avantpassats.   Hom va buscar amb afany els seus regs per assegurar unes produccions mínimes en una terra de clima secaner, on molt sovint les collites surten esguerrades, o literalment es perden.

És ben cert, però, que durant els últims cent anys, el panorama agrari de la nostra zona ha canviat molt, i més que canviarà en el futur.   Ara molts pagesos no depenen del cereal, l´agricultura s´ha comercialitzat i tecnificat, no es viu de la terra com abans.  Però antigament, una o dues males collites significaven misèria per molta gent, i bona part de la societat girava al voltant dels capricis del cel.   La dependència envers el cereal i les primaveres seques atrotinaven els nostres pagesos.  Prou procuraven compensar el panorama amb una mica de vinya, algunes oliveres, horts i ramats, però el cereal continuava essent primordial.   El símbol d´unes terres.

Gent dura, els antics pagesos d´aquí.  Treballaven en males condicions i damunt una terra gasiva.  Un grapat de malalties habituals, i d´epidèmies periòdiques els mataven regularment.  Quan hi havia guerra, els exèrcits sempre passaven per la zona, i ho arrasaven tot.  Bandolers, lladres i grups armats organitzats molestaven la comarca en altres ocasions.  I sempre hi havia els cicles agraris dolents, que reapareixien inevitablement.  La reacció de la nostra gent a tot això va ser a base de sacrifici i treball, tenacitat i coratge.   Resistència a tota mena de dificultats, confiança en l´arribada de temps millors.  Caràcter sofert.

Però molts pagaven amb la seva vida aquesta obsessió de superar el que fos, i tirar Endavant.  Els índexs de mortalitat ho proven.  La gent dels territoris veïns, i sovint també de llunyans, venia a ocupar els buits que aquella mortalitat deixava, en un reflux humà de segles que, sincerament, impressiona.  Ara: els nouvinguts, urgellencs d´adopció, imprescindibles equilibradors, també acabaven essent víctimes de la duresa d´aquestes terres.  I, així, la nostra població oscil·lava i no acabava de fer mai el salt.  La demografia fluctuant ha estat un dels trets típics de la comarca.

Durant centúries, en els temps antics i alto-medievals, aquesta va ésser una terra de nuclis minúsculs i mal coneguts.

Despès d´allunyar els musulmans “als quals, però, sembla que devem més d´una cosa”, el territori es va poblar de valent al llarg dels segles XII i XIII. Es van fer esglésies i castells, arreu van sortir pobles i viles mitjanes, es van desermar terres, tot es va repoblar.  Els nuclis rurals abundaren i les poblacions més grans van prosperar.  Sembla, però, que les epidèmies i les gerres dels segles XIV-XV, van frenar aquest creixement; cosa que, òbviament, no exclou alguns aspectes brillants.

Al meu entendre, després de recuperar-se un poc, la zona es va simplement mantenir al llarg del XVI i del XVII; i ja prou que va fer resistint les sotragades d´aquells dos-cents anys.  A la fi, durant el XVIII i el XIX hi va haver de nou un autèntic creixement, a desgrat de la tornada de greus períodes crítics; llavors es van desermar una altra vegada moltes terres, la població si fa no fa va doblar, i els pobles van acabar més plens que mai a 1860-1930.  Emperò, les alteracions i els canvis fels decennis darrers han desequilibrat la comarca, redistribuint la població i les activitats econòmiques, condemnant els petits pobles, i beneficiant els nuclis més grans.  

Tàrrega, Agramunt o Bellpuig, antigament viles de només 1.500-2.500 habitants durant segles, no ha parat de créixer, i han acabat concentrant 18.000 ànimes entre les tres, mentre que molts petits nuclis s´han anat despoblant de manera preocupant.  Tàrrega, en especial, ha assolit una força decisiva.  Per sort, avui queden encara a la comarca una sèrie de poblacións mitjanes que tenen entre 500 i 1.500 habitants ( Anglesola, Verdú, Sant Martí de Maldà, Castellserà, la Fuliola, Belianes, Tornabous ), poblacions que ajuden a configurar el territori, i que han de ser bàsiques per mantenir la vitalitat harmònica de la comarca i la seva estructura.

Els canvis contemporanis, dons, han alterat bastant el poblament d´aquestes terres, més aviat caracteritzat, com hem dit, per la seva dispersió en petits unitats.  Només al segle XX hi ha sorgit una autèntica ciutat amb mentalitat de super-capitalitat,         l´ambiciosa Tàrrega, fet que ha generat tensions ( i en continuarà generant). En el decurs dels segles, havia predominat un model de diversos nuclis mitjans que es projectaven sobre una petita àrea, afavorint l´atomització territorial.  Avui la cosa ha canviat, i no tothom s'hi adapta.  La societat contemporània també ha  modificat de valent el nostre indret.

Ultra això, queda cada cop més provat l´arrelament humà en aquestes terres.  L´arqueologia ens diu com d´antiga és la nostra cultura pagesa i artesana.  El gran poblat ibèric que hi havia prop l´actual Tornabous (el Molí d´Espígol) i l´abundor i importància dels jaciments localitzats demostren que antigament aquesta ja era una comarca ben ocupada per l´home i prou activa econòmicament.  Això sí, la xifra de població no podia ser excessiva.  El subsegüent domini romà fou inicialment traumàtic per els indígenes, amb destruccions, canvis forçats i esclavitud.

 

Després, la pau romana i l´efectivitat organitzadora dels dominadors degueren ser beneficioses, si més no per la minoria dirigent.  Probablement l´Urgell era aleshores tot un seguit de nuclis agraris, no grans però sí nombrosos, a partit dels quals    s´explotava una bona part del territori.

Impossible dir que passà exactament a partir del segle V. Potser tot continuà més o menys igual.  Els musulmans van fer d´aquestes terres una zona de frontera, connectada al sistema defensiu de Lleida i Balaguer.  Per tant, aleshores la població i l´activitat econòmica van poder decréixer, però també es pot pensar que prou que hi hauria alguns nuclis actius a la vora dels rius.  La lluita  cristiana pel control del territori degué empitjorar el panorama comarcal, però la compensació va ser la gran colonització que ja triomfà al segle XII.

D´aleshores ençà, epidèmies, guerres, collites, immigrants i grans famílies marquen la historia de la comarca.  Castells, esglésies i convents es converteixen en els edificis que donen personalitat a les poblacions.  El règim senyorial irrita pagesos i municipis.  Les primaveres seques impulsen les invocacions i processons.      S´alcen masies, més de les que podria semblar.  Les crisis es converteixen en quelcom consubstancial amb la comarca i retarden o limiten la seva expansió.  La duresa de l´existència marca els urgellencs, però el sacrifici d´aquests ens deixa destacades obres d´art, edificis valuosos, una arquitectura popular força rica, cançons, festes, tradicions, bancals i sèquies, homes de bé i la silueta d´uns pobles que s´han fet a base de tenacitat.

L´Urgell, esta ple de fets històrics, d´Imatges d´avui i d´aïr, podrem endinsar-nos en la seva historia llegint i document-tar-nos i, trescar per el seu territori poder imaginar el seguici del comte d´Urgell quan visitava Agramunt als segles gloriosos; o sobre els gascons que van arribar al segle XVI; o sobre els bandolers del Barroc; o sobre les accions dels soldats pels nostres pobles i viles a 1642, 1706, 1810, 1939; o sobre els jueus targarins del XV, o sobre l´arribada del Sant Crits de Bòrmio a Bellpuig; o sobre els pagesos que desermaren al XVIII; o sobre les protestes dels verdunins contra Poblet...

Per no parlar del fet que només tenim unes ceràmiques, alguns objectes escadussers i restes de les construccions de les etapes més primitives.  S´ha destruït tant... És obvi, innegable, que una historia recull moltes coses d´un passat, però moltes altres queden sense imatges, i no per això han de ser oblidades.

En un dia clar, des del Pilar d´Almenara, des de la Serra de Sant Eloi, o des del castell de Ciutadilla es veu un gran panorama.  I es veu també coses intangibles, coses captades pels ulls de       l´anima, l´essència d´unes terres plenes de passat.  Per un moment em sembla poder albirar, i quasi poder saludar, el senyor Cardona, assegut a la sala del seu castell; l´abadessa de Vallbona, resant a la seva cel-la; els infants Lluís Companys i Salvador Seguí al Tarròs; na Aurembiaix anant a cavall vora el Sió; el jove Pere Claver corrent per Verdú; el rector March, caminant per la Fuliola; Berenguer Gondebald, fent projectes a Anglesola; Valeri Serra, parlant a Castellserà; Guillem de Guimerà, contemplant les aigües del Corb vora Ciutadilla...

Tot un seguit de generacions i persones sembla desfilar. I llavors no sé si els retalls de què és feta la comarca tenen sentit per ells sols o tal vegada estan millor cosits així.

Tampoc no sé de segur si Indíbil va xafar les mateixes terres que xafo jo, o si un guerrer vingut del Pla d´Almatà va travessar amb la seva cimitarra algun poble pastor que mirava el mateix panorama que contemplo ara.  No sé què pretenia realment l´Enric de Càrcer, ni perquè el destí del castell de Guimerà va ser el que va ser.  Però sí que assimilo que aquestes terres tenen història, i que aquesta història és apassionant, i estranya, i rica, i humana, i que s´ha desenvolupat sota el mateix cel, perfumada per l´olor del mateix romaní, endurida pel mateix sol i la mateixa boira, feta a base dels mateixos sacrificis.

Per això crec en la immensa realitat d´una comarca complexa, feta de retalls, subcomarques i vint-i-cinc segles.

Josep M. Planes i Closa

(extracte del llibre Historia Grafica de l'Urgell)

L´ermita de Sant Josep de Montblanc

L´ermita de Sant Josep, situada prop de la Vila de Montblanc, a la partida de Vinyols, vers al nord-est fa que l´ermita estigui ara a uns deu minuts de caminar.

Es data probablement del primer terç del segle XVIII, no presenta cap peculiaritat que la faci original; és una senzilla construcció coberta de teulada a dues vessants.

Fou erigida per voluntat de Francesc Sabater, i durant més d´una centúria va ser propietat de la família Gassol fins que  l´any 1888, la cediren a la Parròquia de Sant Miquel de Montblanc.

En el curs de la gerra civil l´interes fou destruït i durant anys restà abandonada.

Més tard, els anys 1953-54, passà a mans del municipi per la permuta, amb l´ex-convent de la Mercè, també de Montblanc.

Gràcies a la iniciativa i l´esforç personal d´un grup d´entusiastes.

Sempre a l´entorn de la persona de Jaume Civit i Sole, fou rescatada  d´aquest abandó i reconstruïda, aixis con també la reforma i millora de    l´entorn.

Tot plegat fou inaugurat el 24 d´agost de l´any 1958, posteriorment, el 1982 Icona realitzà una altra intervenció global.

L´acció de l´administració propicia que els encontorns del´ermita s´haguin convertit en un parc natural molt visitat.

L´espai en la seva totalitat ha estat lloc habitual d´importants manifestacions patriòtiques, cíviques i populars dels montblanquins.

A, més s´ha convertit igualment en un espai ideal per l´acampada o per passar un dia de camp.

Per accedir-hi, cal sortir de la vila per l´avinguda Manel Ribé, fins l´indicador molt visible, per girar tot segit a má esquerra, al final de les cases, trobarem el cami “esfaltat”, que passa pel Mas Foraster.

Mas Foraster és un Celler familiar situat a la vila ducal de Montblanc (D.O. Conca de Barberà), rodejat per vinyes i muntanyes i ubicat dins la "Ruta del Cister", La família conrea vinyes des de fa més de 150 anys, i des de 1998, elabora el seu propi vi Josep Foraster.

De les seves oliveres obté l´Oli Verge Extra -Categoria Superior- mitjançant l´extracció en fred.

Es interesant fer la visita a Cal Foraster.  Començarem observant les vinyes per entrar a continuació al Celler on s´esplica tot el procés d´elaboració dels vins, tot seguit, gaudirem d´un petit museu, on s´exposen objectes utilitzats per el cultiu de la vinya fa més de 100 anys.  Abans de finalitzar la visita, a la sala de cates tastarem un parell de vins Josep Foraster.  Preu: 3€ .

Continuarem uns minuts mes i arribarem a l´entorn de Sant Josep.  L´ermita, no es visitable, un petit Bar dona servei de begudes i esmorzars a temporada.  Lloc habilitat per fer-hi foc, amb taules i serveis.

Cada any l´1 de maig s´organitza la cursa popular a l´ermita, en aquest cas el 2014, hera la 37ª edicio i alhora la 20ª cursa de fons.

Organitza el Club atletic Montblanc.

Banyat en Lila

Josep Civit i Mateu

El pro-passat divendres dia 16 de maig, fou presentat el llibre Banyat en Lila, a la biblioteca de Montblanc.   Llibre que ja aviam presentat en el programa, la tertúlia amb l´autor Josep Civit i Mateu.   La presentació va omplir la biblioteca, amb la presencia de l´alcalde que també volgué dir unes paraules.   Molts foren els que volgueren recitar com homenatge al autor, i moltes poesies voleiaven per les instal·lacions de la biblioteca desgranant el “Lila” per tot arreu.

Xarxaveutv. Dins l´espai de tertúlia, En el tren de Mitjanit, amb Ramon Mª Huguet i Enric Balauder te penjada a la xarxa la tertúlia, per que tothom pugui escoltar l´autor explicant el projecta.

NO EM PARLEU DE LA MAR

No em parleu de la mar,

que porta sal a l´ona

i cristal·litza al fons

de la ferida flonja.

Parleu-me dels indrets

on el serè remou

alzines i garrics,

margalls i romegueres,

fenàs, blat de diable,

coscoll i espernallac.

No em parleu de la mar,

que porta sal a l´ona,

i cristal·litza al fons

de la ferida flonja.

Portada: il·lustrada per Sara H. Peñalver, obsequi personal en honor al primer llibre.  

Bona portada, espectacular llibre.  

Tren 107 (06) by Tren De Mitjanit on Mixcloud

HISTORIA DE CATALUNYA

PRÓLECH

Si volguessem esbrinar los factors més importants que han intervingut en la revindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuhit á que lo catalanisme, ó millor, lo nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que´ls desacerts y vexacions del centralisme, han sigut los estudis histórichs.  Aquests son lo fonament sobre que descansan los carreus del nostre programa, que los demés factors no han fet més que solidificar, formant un tot harmónich é indestructible que en vá procura abatre la ponentada.

Peró los estudis histórichs, al servir de basa al renaxement politich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes, puix es ben sapigut que la historia patria es un dels medis més indicats i práctichs pera ajudar al desvetllament de un poble.

Ab ella s´aprén á conéxer y á estimar á la patria, tenint present que ningú estima lo que no coneix.  << No hi ha dupte, diu lo distingit historiador Aulestia, que lo que ha despertat los dormits ecos d´altres dies y lo que ha avivat lo caliu del amor á nostra terra, ha sigut lo recort de les antígues gestes, lo haver contemplat quelcom dels quadros vivents y pintoreschs de la passada grandesa.  Comparant aquelles époques ab avuy; veyent lo que eram y lo que som; ponderant lo que teníam y lo que hem perdut; es com se ha animaten les generacions actuals aqueix esperit, barreja de anyorança y desitg, de protesta y d´aspiració, que tendeix á reintegrar á nostra terra en la plenitut de sos drets y de son cabal.

Lo carácter més indiferent, lo cor més fret no pot menys de impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per molts ni sisquera somiat.  Avesats desde petits á rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, unse troba davant de la veritat encisat y atret per sa claror.

Per açó es que lo que no fan les teroíes més ben sentades, demostrant la rahó de ser y la justicia de la revindicació de la antigua patria, ho logra casi sempre l´estudi de la historia; ja que sos epissodis animats per lo miviment de les passions humanes, sos exemples que s´apoyan en la realitat dels fets, ferexen més á la imaginació, y obran sobre la rahó de una manera molt superior á les demostracions de la ciencia politica ó social .>>

En demostració de lo espressat per l´insigne mestre, podém citar lo que´ns passá ab una persona bastant instruhida y ab titol professional, qui discutint un día sobre la rahó de ser del nacionalisme catalá, se quedá com qui veu visions al parlarli nosaltres de fets d´alguns dels nostres Comtes-Reys, esclamant ab tota espontaneytat: - Ah ! Es á dir que aqui teníam Reys y eram independents? - Y al esplicarli en resúm la Historia de Catalunya, los orígens de la nostra nacionalitat, la manera com cresquerem y prosperarem mentres siguerem amos de casa nostra, y la vergonyosa decadencia en que´ns estimbarem quan lo quixotisme´ns invadí y prenentnos lo govern se sobreposá al bon seny y esperit práctich dels catalans, lo bon home no pogué menys de dirme: - Sent axís teniu tota la rahó; jo també soch dels vostres.-

Y de cassos com aquest podrían citarse á dotzenes.  Y perçó sens dupte los iniciadors del nostre renaxement donaren tanta importancia als estudis histórichs, si bé ab un carácter més de investigació, limitantse á les narracions y pintures sels fets, y sense relacionarlos ab les necessitats actuals; peró ab tot, com ja havém dit, formaren los més decidits campions de la causa nacionalista.  Després vingueren á donar nou alé á la començada empresa, les monografies y los estudis generals sobre la historia de nostra Patria, detacantse entre tots ells la Historia de Catalunya per Antoni Aulestia y Pijoan, si no per lo seu volúm, per la claretat d´esposició y veritat que en tota ella regna.

Peró la obra de l´Aulestia té, no dirém lo defecte, peró sí la dificultat de no ser apropiada á totes les inteligencies, per la seua estensió.  En lo crexent progrés del nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pel noy que ha acabat les beceroles com pel iayo de noranta anys, que fos tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.  Y perçó, convençuts d´aquesta necessitat, emprenguerem la tasca de la present Historia de Catalunya, sense altres pretensions que fer un compendi de les ja existents, més ben dit, un llibre d´ensenyança per xichs y grans.

Peró no es ensenyar la historia de la Patria enumerar un sens fi de guerres, batalles, noms y fetxes, tot lo qual sols serveix pera carregar la memoria del estudiant, sense donarli cap idea de lo que ha sigut la Nació en les époques passades.  Lo que convé es saber l´estat de la nostra Patria en les diferents époques históriques, conéxer lo desenrotllo de les nostres arts y ciencies, les causes y efectes dels successos histórichs, y l´enllaç de aquests successos.

La historia propia, segons ha dit un gran escriptor, deu ésser essencialment nacional, y açó es lo que havém procurat en totes les planes del present llibre.

<< Afortunadament nostres anals oferexen un conjunt de fets brillantíssims que responen á una alta idea del concepte de nacionalitat, y tenen una unitat interna que contribuheix á formar criteri segur en quilos estudia.  Lo principi de llibertat politica basada en lo sentit práctich de les necessitats del home en societat; lo de la independencia y unitat de la nacionalitat catalana, dintre del respecte á la existencia de ses comarques naturals; y lo de dignificació de la personalitat humana apoyada en lo cumpliment de les lleys contra tot poder per alt que sía; aparexen en mitg de la diversitat de successos que constituhexen la vida de nostre poble á través dels sigles, y venen á formar com la gran síntessis de nostra historia.

Solsament fent ressaltar aquells rasgos fisonómichs, n´hi ha prou pera portarlo convenient de la justicia que entranya l´actual moviment de restauració; puix que l´estat actual de la politica es un obstacle perenne al desenrotllament de les condicions senyalades, que crearen la ventura de nostre poble en altre temps, y farian de segur avuy, si no´s trobessen cohibides, sa felicitat.>>

Atenent á exes consideracins y al carácter didáctich que volíam donar á nostra obra, havén procurat compendiar en la present Historia de Catalunya la vida de la Nacionalitat Catalana.  En lo seu desenrotllo havém seguit un método especial, molt usat al estranger, que se emmotlle á les inteligencies més curtes, y respecte del qual farém solsament les observacions més necessaries pera la major inteligencia.

En primer lloch dirém que no havém escrituna obra d´erudició sinó de propaganda; per lo tant no entrarém en la discurssió dels fets, admetent sols lo constituhit é imposantho al dexeble ab la autoritat del llibre y del mestre; d´aquest modo, ilustrat lo enteniment ab fets y principis induptables, de suficient relleu y color que pugan ser incentiu pera estudis més detinguts, se trobará ab elements fonamentals pera anar tot sol en materies de opinió, sense tenir necessitat de fer un nou estudi desde les primeres nocions.

Pera lograr aquest obgecte havém fet varies divisions generals que son les de les époques en que naturalment se divideix la nostra historia; y al principi de quiscuna d´elles hi posém un resúm ó ullada de conjunt, gracies al qual se té una idea clara de les causes á que responen los fets particulars que se van á estudiar, axi com se destacan los relleus més importants.

En la historia dels temps primitius nos havém circunscrit esclusivament á la veritat histórica, als fets, als documents, prescindint de les mitológiques y novelesques narracions dels nostres antichs cronistes é historiadors.

Sense dexar de donar la merescuda importancia al successos polítichs y militars, havén tingut molt cuydado en senyalar y fer fácilment comprensible, mitjançant los dibuxos, lo desenrotllo del art en totes ses manifestacions, punt interessantíssim de que cuydan molt les nacions estrangeres pera infiltrar en les tendres inteligencies dels nens la afició als estudis artístichs, y ajudar al progrés de les arts industrials; y mitjançant los mapes histórichs havém procurat assenyalar los successius avenços de les nostres fronteres y les noves possessions que entravan á formar part de la Nacionalitat catalana.  En aquesta una novetat que creyém nos agrahirán los amants de Catalunya.

Y si es axís, y si ab lo nostre humil treball lográm algun fruyt en benefici de nostra estimada Patria Catalunya, donarém per molt ben empleats tots los afanys, quedantnos la íntima satisfacció de haver fet quelcom pera la major gloria de Deu y de la Patria.

Sant Jordi.

L´origen de Jordi.

El nom Jordi deriva del mot grec georgós (gé,terra, i érgon, obra), pagès.   Des de Grècia, bressol d´Europa també com a regió idiomàtica, Jordi es va estendre a tots els països del món, on, per cert, els camperols conreaven igualment el camp, i aixi va esdevenir un nom internacional.   El nom Jordi, jorge en castellà,  en forma de George conquistà Anglaterra, i més tard Amèrica, a França va ser Georges, a Itàlia Giorgio, a Rússia Yuri i a Alemanya Georg, Jürgen i Jörg.

L´origen camperol del mon no va impedir que sobrepassés els murs de la ciutat i les barreres de les classes socials.   Al contrari, gràcies a la seva profunda arrel es va difondre en cercles        d´obrers, d´artistes i de cavallers armats, però també als palaus, perquè els comtes i nobles volien assolir fama de persones de confiança.   Avui en dia, aquells que es firen de l´extravagant pensen que Jordi és un nom xic passat de moda, i opten per David, Marc o Alexandre.   Però si no sempre les aparences enganyen, els joves d´avui que busquen amb afany creixent un estil de vida relacionat amb la natura, obsequiaran aquest vell “Pagès” amb un bon retorn.

Patró.

Sant Jordi, Patró de Catalunya, Anglaterra, Aragó, la ciutat de Gènova, Geòrgia, Grècia. Lituània, Portugal, Rússia i Sèrbia, és un personatge a cavall entre la realitat i la llegenda.   La manca de fons documentals fa dubtar de la seva existència, a despit de testimoniatges de culte i arqueològics que demostren que un màrtir de nom Jordi era venerat des del segle IV.

La tradició diu que va ser un màrtir cristià nascut a la Capadòcia (Anatòlia Central), fill d´una família de la noblesa rural i que va morir, possiblement a Lydda – Palestina-.  La seva tomba, però. És en un lloc incert.   D´una banda s´assenyala Tirra (actual Turquia), un indret molt visitat pels almogàvers en la seva expedició a l´Orient i de l´altra Lydda, l´indret mateix on, segons la tradició, va ser martiritzat sota el regnat de Dioclecià  (303).

A la seva vida se li han atribuït fets llegendaris, entre els quals destaca l´alliberament d´una donzella de les urpes del drac.   La veu popular mundial ha localitzat aquest fet a la ciutat de Silene.   A Catalunya, aquest episodi s´ha localitzat pels voltants de la Vila de Montblanc (Conca de Barberà).

El culte a Sant Jordi, el nom del qual en grec,Georgios, significa pagès es va estendre ràpidament per tot l´Orient i es va fixar la data de celebració el 23 d´abril.   En caure aquesta data enmig de la primavera i pel significat del seu nom, va fer que sant Jordi esdevingués un sant protector de les collites, especialment d´ordi A partir del segle VII va ser un sant força conegut a Occident.  A Catalunya, el seu culte ja és documentat al segle X, i el 1022,     l´abat Oliva va erigir un altar a Ripoll en honor seu.

l´extensió del culte a sant Jordi arreu d´Europa va produir-se a partir del segle XI, amb les Croades; el sant era invocat pels guerrers croats en les seves lluites contra els musulmans per recuperar Terra Santa.   En aquest període comencen a aparèixer mencions sobre l´aparició del sant enmig d´una batalla donant suport als exèrcits cristians -la conquesta d´Antioquia-.

D´aparicions, també se n´han descrit en terres acatalano-aragoneses, com la de la batalla d´Alcaraz, el 1096, quan les tropes del rei Pere I lluitaven per conquerir la ciutat d´Osca.   El 1229 ajuda les tropes del rei Jaume I a conquerir Mallorca i el 1237 apareix a la batalla del Puig quan el mateix rei Jaume lluitava per conquerir València.   També s´ha descrit la seva aparició en la conquesta d´Alcoi.

Des de començament del segle XIII els reis catalans van mostrar-li una gran devoció.   Pere el Catòlic, el 1201, va autoritzar la creació de l´Ordre de Sant Jordi d´Alfama, la primera d´una sèrie d´ordes i confraries de cavallers que veneraven sant Jordi i lluïen la seva bandera a Catalunya i a Europa.   El cas més indicatiu de la veneració del sant per part dels reis catalanes el de Pere el Cerimoniós, que al llag de la seva vida aplegà una serie de suposades relíquies del sant.   El 1356 tenia un reliquiari amb un os del braç a la capella del Palau Reial i el 1377 la reina Elionor de Xipre li va enviar un tros del braç del sant que el rei diposità a la ciutat de València.  Entre 1359 i 1409 una vintena de documents parlen dels intents del rei Pere i dels seus successors per obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levadia, al cor del ducat català d´Atenes, conquerit pels almogàvers al crit de <<Sant Jordi, firam, firam>>. Després de moltes vicissituds, el suposat cap del sant va passar a mans de la república de Venècia.

La festivitat de sant Jordi se celebra a València des de 1343 i a Mallorca des de 1407.   A Catalunya, el 1436, la Generalitat va fer una proposta a les Corts de celebració de la festa, que no va reeixir fins al 1456 quan es dictà una constitució per fer-la possible.

El fet que València i Mallorca s´anticipessin al Principat en la celebració de la festa, cal cercar-lo en el temps de la conquesta i la repoblació posterior feta per soldats i les seves famílies, ja que és ben sabuda la devoció dels militars vers el sant.

La festa al Principat era molt celebrada al Palau de la Generalitat, on des del segle XV coincideix amb la fira de roses que es fa al pati.   Des de l´any 1926, la festivitat de sant Jordi coincideix amb el Dia del Llibre que, en el seu origen era destinat a commemorar la data de la mort de Miguel de Cervantes i que ha arrelat fortament al nostre país, fins al punt que ha estat capaç d´exportar aquesta tradició a unes terres tan llunyanes com les japoneses on se celebra, d´uns anys ençà el “Sant Jordi´s day” Sant Jordi, símbol de Catalunya, ha donat nom a nombroses manifestacions de caracter civic i cultural ( corals, premis literaris...) i especialment a una condecoració, la Creu de Sant Jordi, que des de 1982 concedeix la Generalitat de Catalunya a aquelles personalitats que s´han distingit en el seu camp professional, d´actuació cultural, científica, empresarial o professional.

 

La llegenda  *

La llegenda per la qual sant Jordi és més conegut és la del cavaller que mata el drac per salvar una donzella.   Joan Amades, folklorista català, recull, en la seva obra Costumari Català aquesta versió de la llegenda.

Tradicions religioses de Catalunya: 

 St. Jordi i el Drac dels quatre elements, d´Anna de Valldaura.

*  Conta la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, els drac i la princesa a Catalunya s´esdevingué a la vila de Montblanc temps ha.   El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure´s pel cel, per la terra i per l´aigua.   I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei.   El terror que  el Drac imposava era terrible.   Cada dia devorava un parell de bens.   Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bestia.   I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la Vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l´olla va sortir el nom de la Princesa.   El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre montblanquí dels qui s´oferien.   Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. 

I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la.   Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi.   I envestí amb fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut.   Aleshores ell amb el cordó de la cintura d´ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella.   Després amb un cop de llança rematà  el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s´ha fos neix un roser de roses roges com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l´ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de  joia travessa la muralla per la porta que en record d´aquesta gesta encara avui és coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi.

I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat.   I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, a temps a venir, se n´oblidaren.

Primavera

Si entrem a Google, i busquem a la Wiquipèdia: hi podem llegui, referint-se a la primavera.

La primavera és una de les quatre estacions de les zones temperades.  També     s´anomena primavera l´estiu en contraposició a la primavera l´hivern o tardo.   Astronòmicament, comença amb l´equinocci de primavera (entre el 20 i 21 de març en l´hemisferi nord, i entre el 22 i 23 de setembre en l´hemisferi sud), i acaba amb el solstici l´estiu (al voltant del 21 de juny en l´hemisferi nord i el 21 de desembre en l´hemisferi sud).  No obstant això, a vegades és considerada com els mesos sencers de març,  abril i maig en l´hemisferi nord i setembre , octubre i novembre en l´hemisferi sud (primavera meteorològica).  S´en diu primavera o vernal al que fa referència a aquesta època de l´any.

Característiques

Hi ha un augment progressiu de la temperatura.  És el temps del desglaç i de les precipitacions moderades, si bé depèn molt del clima de la regió.  Poden desencadenar-se fortes tempestes i vents,

Es l´estació del renaixement, on broten de nou les plantes caducifòlies.  Molts animals comencen a aparellar-se en aquesta època.  Per la floració de les plantes, és un temps d´al·lèrgia per algunes persones.  El temps pot ser força canviant,  Però tot i axis neixen moltes flors i plantes.

Ecològic
El començament de la primavera no sempre està determinat per les dates del calendari fix.  La definició fenològic o ecològic de la primavera es relaciona amb indicadors biològics d´una àmplia gamma l´espècies de plantes, i les activitats dels animals, o l´olor especial de sòl que ha arribat a la temperatura de la microflora que floreixin.  Per tant, varia segons el clima i segons el temps específic d´un any en particular.  La majoria dels ecòlegs divideixen l´any en sis estacions que no tenen dates fixes.  A més de la primavera, el comptar ecològic identifica un prevernal separada abans (hora o pree-primavera) la temporada entre el hivernal (hivern) i vernal (primavera) estacions.  Aquest és un moment en què només les flors més resistents com el safrà en flor, de vegades, mentre que encara hi ha una certa capa de neu al terra.

Simbolisme

Moltes celebracions coincideixen amb l´arribada de la primavera.  La deessa romana Flora la simbolitzava.  Per a l´art, és l´estació de l´amor i de l´alegria després de la reclusió de l´hivern.  Està associada a la vitalitat, a la joventut, la bellesa i al color verd.  En la teoria dels quatre humors, li correspon la sang.

En els antics calendaris marcava l´inici de l´any (d´aquí el prefix prima- que       s´ha conservat a la paraula).  Per això, també pot voler dir l´edat, quan es diu   d´una persona que té 15 primaveres, per exemple.

Si entrem a Gran Enciclopèdia Catalana: el que ens diu es el seguen.

Estació de l´any, entre l´hivern i l´estiu, que a l´hemisferi nord comença el 21 de març (equinocci de primavera) i acaba el 21 de juny (solstici d´estiu), i a         l´hemisferi sud comença el 23 de setembre i acaba el 21 de desembre.  Ha estat representada escenogràficament amb els treballs del camp que li són propis, durant l´edat mitjana, el Renaixement i el Barroc o amb al·legories com la Primavera d´A. Viladomat (Museu d´Art de Catalunya, Barcelona).  També mitjançant la figura de la deessa Flora, com és el cas del fresc de Stabia que es conserva al Museu e Galleria Nazionali di Capodimonte de Nàpols, o mitjançant una figura femenina amb flors:  Primavera de C. Lorenzale ( palau de la Virreina, Barcelona).  L´obra més important sobre aquest tema és la Primavera de S. Botticelli, oli sobre taula de 3,14 x 2,03 m, conservat a la Galleria degli Uffizi, de Florència, que pintà ( entre el 1477 i el 1478) per a Lorenzo de Pierfrancesco de Mèdici.  Obra molt hermètica, ha estat interpretada de maneres molt diferent; la teoria mes acceptada és la de Warburg, segons el qual el tema es desenrotlla de dreta a esquerra de la composició i representa Zèfir perseguint Flora, que, posseïda per aquell, esdevé la Primavera;  al centre, Venus, i a l´altre costat les Tres Gràcies i Mercuri.

Catalunya

A Catalunya, la primavera dins d´una geografia tant variant, ens porta moltes sensacions, i cada subjecte podria personalitzar molt com sent en pròpia persona el canvi astronòmic, mes pronunciat i rápit a la costa, i mes lent i tardívol en el interior.  Els dies son tossudament mes llargs i es nota molt en la llum, que aprofiten les plantes per renéixer i expandir-se, els animals senten una vitalitat extraordinària, i reneixen amb força els impulsos sexuals.  En la majoria dels casos es sent un impuls de sortir i passejar per el camp i la Natura es fa mes propera.

A Catalunya dir primavera vol dir també Sant Jordi - roses - llibres - Setmana Santa - excursions - calçotades - carn a la brasa - trobades corals o sardanístiques - les ultimes esquiades  i les primeres regates, - Montserrat, caramelles - la mona,- cap el sud les Falles - els aplecs - les caçolades de tros - els arrossos...

També revérem amb resignació la Marinada, freda i molesta que tant ens ajuda a l´estiu, i les pluges persistents que trenquen algun cap de setmana, (però que si no arriben malament).

La nostra primavera, omple el cel d´orenetes que xiulen rialleres, i de catifes de ravenisses blanques per tot arreu, floreixen els romanís, i les farigoles i trepitjarem neu a l´alta muntanya buscant la flor de neu.  A Catalunya la primavera ens fa sortí de casa, ens fa somiar i recordar l´amor, que es fa present en el cor o en la ment.  La primavera torna l´home galant i la dona poncella,      l´ arbre es fa frondós, la flor bonica l´ocell es feliç i ens hu comunica.

La primavera a Catalunya es extraordinària,                 l´esperem i la gaudim i mai falla.

Plou i fa sol

Esclat  Primaveral

Quina frisança duu la primavera !

Quina frisança i quin desig pertot !

Baixa del cim desfeta la gelera

i el tany ressec esclata el primer brot !

Encesa al sol cimbreja una rosella.

Vora el torrent verdeja el canyissar.

En l´alzinar, diu la cançó més bella

l´ocell febrós que es vol aparellar !

El presseguer és ple de flor rosada

que els papallons s´aturen a flairar,

i el vell lilà, curull de flor morada,

espera la carícia d´una mà !

Quin foll desig que duu la primavera !

Ja és verd el cap i el cel ben net i clar !

Són tota flor l´alzina i l´olivera

i el fruit frisós comença a germinar !

És el bon temps, que torna i fa reviure !

És el bon temps ! L´hivern que ja se'n va !

És el temps de la llum, dels cants, del riure

i de les flors... !  És el temps d´estimar !

Tren 107 (04) by Tren De Mitjanit on Mixcloud

Emili Vendrell

Historia de Catalunya

Ens a caigut a les mans, una petita historia de Catalunya, Plou i fa sol, pensem que seria curiós i interessant anar reproduint tot el petit llibre, i conèixer l´historia, contada per Norbert Font i Sagué. 

Historia 

de 

 Catalunya 

per 

NORBERT FONT Y SAGUÉ 

 DIBUXOS D´EN J. GARRIGA, MAPES DEL AUTOR 

 Ab la deguda llicencia. 

 Al insigne patrici, lo

 Excelentissim Sr. D. 

 Eusebi Güell y Bacigalupi 

 fundador de la primera escola catalana y

 protector de les lletres patries. 

      N. Font y Sagué. 

             VICARIA GENERAL              

 DE LA    

DIÓCESSIS DE BARCELONA 

Per lo que á Nos pertany, concedim 

Nostre permís pera publicarse la obra 

titulada HISTORIA DE CATALUNYA escrita 

per D. Norbert Font y Sagué, mitjan-

 çant que de Nostra orde ha sigut exami- 

nada y no conté, segons la censura, res 

que sía contrari al dogma católich y sana 

moral. Estampes aquesta llicencia al 

principi ó final de la obra y entréguense 

dos exemplars d´aquesta, firmats per lo 

 Censor, á la Secretaria de Cambra y 

Govern d´aquest Bisbat.

 Barcelona 10 de janer de 1899.

 Lo Vicari General 

Francisco de Pol. 

 Per manament de Sa Senyoria, 

 Dr. Jaume Brugueras, Pvre. 

 ALS LECTORS 

 L´autor de la present Historia de 

 Catalunya, agrahirá coralment totes les 

observacions que se li fassan y correc- 

cions ó adicions quese li proposen, pera 

que puga ser ateses en les edicions suc- 

cessives. 

 Fa il-lusió anar copiant a poc a poc tota l´obra d´en Norbert Font farem l´esforç de transcriure-la tal-cual amb el català d´epoca no normalitzat, i sabem d´antuvi que serà complicat i a voltes hi hauran falles que esperem sàpiguen perdonar.

L´idea es que u puguin gaudir, com a document, no desfasat i molt curios.

                                                                                                                                Plou i fa sol.